Ara fa vuit dies, tan bon punt es van conèixer els resultats de les eleccions municipals ja va començar a refilar el cornetí i l’envelat es va remoure- i, de fet, es remou encara- perqué el ball de rams, com diu la popular cançó, ja ha arribat. O el que és el mateix, l’hora dels pactes. Sí, ja sé que sempre ens han dit que la política és això: dialogar, acordar, pactar per poder arribar a enteses que mirin d’aglutinar consensos al voltant d’una manera de fer política fugint de les majories que poden acabar amb tics autoritaris i poc democràtics. Però què volen que els digui… a mi els pactes que es dibuixen després d’unes eleccions com les municipals no m’acaben de convèncer. No els veig clars. Hi plana una cobdícia que al meu entendre és poc saludable per la política en general però molt menys encara en la de proximitat, de quilòmetre zero. D’ajuntaments i diputacions. Hi veig més jocs d’interessos partidistes que no pas voluntat d’arribar a llimar diferències a favor de la ciutadania. I veig més intents maliciosos d’aturar, bloquejar, vetar i arraconar adversaris polítics que no pas intencions honestes d’intentar sumar esforços pel bé del municipi o ciutat.
No tinc molt clar que els electors que han votat per una opció o una altra estiguin molt d’acord amb l’ús que els seus representants electes fan del vot, de la confiança, que els han dipositat. S’apropien ràpidament d’unes idees i elaboren un discurs trufat de generalitats que el que busca, en el fons, és bastir un argumentari que els aplani el camí per fer i desfer sense gaire miraments. Ben mirat i tal com es desenvolupen certes cerimònies d’aproximació, l’espectacle no és digne ni de qualificar-lo com de ball de rams ni de ball de màscares. Ni tan sols de joc de les cadires. No. Per mi l’hora dels pactes s’assembla més a un dirty dancing, en el significat més literal de l’expressió. És a dir un ball ordinari, groller, barroer i brut. Que té ben poc de sensual i romàntic, segons l’original. I que si de cas busca seduir al contrari amb tots els atributs per un desig obscè que no és altre que mantenir-se aferrat a la poltrona a qualsevol preu mentre sona “now i have the time of my life…” és a dir, ara tinc la oportunitat de la meva vida. I et llences als braços d’algú que potser no et dóna ni la confiança ni l’equilibri necessaris però ja és massa tard per fer-se enrere.
