Dia de reflexió: lliçons de la campanya

"Vox, el feixisme del segle XXI, contribueix enormement a la política-espectacle"

Aquesta campanya electoral s’acaba. Arriben les eleccions i, potser, els resultats no concordaran amb les expectatives que s’han generat. Ara bé, les campanyes també ens deixen missatges per poder analitzar més fredament i que ens ajuden a tastar el pols a la realitat política del país. Vegem-ne alguns, escrits durant aquest dia de reflexió (que en aquesta modernitat líquida i digitalitzada, per alguna cosa deu servir).

En primer lloc, hi ha hagut una superació del marc “independència sí o no”, malgrat continuar lamentant les i els presos polítics, els exiliats i els atacs contra la llibertat d’expressió. Es confirma que la maleïda pandèmia ha fet aflorar l’eix social de bell nou (capital-treball o esquerra-dreta). En el discurs de tots els partits, fins i tot dels netament independentistes. També, pel fet que alguns partits independentistes han posicionat volgudament el marc mental (frame) de la gestió (ERC) o han emfatitzat el posicionament liberal (PDECat) per diferenciar-se de Junts i distanciar-se de l’ombra allargada de Carles Puigdemont.

En segon lloc: la tecnologia, essència del màrqueting electoral. N’és el “sistema nerviós central”, reutilitzant una expressió del comunicòleg Juan Costa. Els partits han emfatitzat els missatges a les xarxes i mediatitzats tecnològicament a causa de les restriccions d’aforament dels actes presencials. Per exemple, Junts va néixer a través d’un canal de Youtube i va fer un desplegament tecnològic sense precedents a l’acte final de campanya, igual que el PSC que ha portat a les pantalles tot el seu poder municipal.

En tercer lloc: la gent (diguem-li Twitter?) sap agrair qui té una bona oratòria. Els qui saben parlar en públic, que no oblidem que és una de les competències transversals que s’ensenyen a tots els graus universitaris. En aquest sentit, Alejandro Fernández és la sorpresa positiva de la campanya, sobretot després del debat de TV3 i la manera com va plantar cara a Ignacio Garriga. Caldrà veure si això també es tradueix en una bona feina propositiva a l’oposició (com pronostiquen les enquestes). Laura Borràs, en tots dos darrers debats (TV3 i LaSexta), va esborrar el possible “efecte Illa” amb dues molt bones primeres intervencions: “Els darrers seran els primers”, a TV3 i traient-se una mascareta per l’ex-Ministre, a La Sexta. El valor d’imposar un frame, de marca el ritme. Contràriament, Sabater, Carrizosa i Chacón no van estar a l’altura.

En quart lloc, i malauradament, parlant del dia a dia encara hi ha temes que continuen essent secundaris en els debats electorals, malgrat la cabdal importància social que tenen per a poder reactivar l’economia del país: canvi climàtic, recerca i innovació, gestió del món rural o integració dels espais periurbans. Només Chacón hi va fer un lleuger èmfasi a La Sexta, que cal agrair.

En cinquè lloc, la futbolització de la política ja és una realitat. La producció dels debats es torna espectacle, talment com es produeix en passar tota la comunicació política dels partits pels ulls de la càmera. El mitjà és el missatge. Quina diferencia hi ha, conceptualment i no pas pel contingut, entre les prèvies, programes post i realitzacions multicàmera d’un debat i les grans finals esportives? Per cert, i fent un parèntesi gens sospitós: ara fa una setmana, la final de la Super Bowl 2021 va tenir la pitjor xifra d’audiència a la televisió des de 2007 (96,4 milions d’espectadors), però va batre el rècord de consum digital. L’streaming va créixer un 65% interanual. Unes dades que ens marquen cap on va la indústria audiovisual i tots els continguts que en depenen, esport o política.

Vox, el feixisme del segle XXI si tirem del manual de Jason Stanley Fatxa (2019), contribueix enormement a la política-espectacle, però arriba per quedar-se. Si més no, durant un temps. La reflexió dels demòcrates no només passa per fer un cordó sanitari o per “aïllar-lo” políticament. També cal fer una reflexió de fons de perquè som aquí. Per què apareix?

En sisè lloc. La política es mira amb un prisma nacional o estatal i Europa només apareix com a “pagadora” gràcies al Next Generarion EU o com a possible actiu geopolític per a la causa independentista. Falta més reflexió de fons del què suposa el procés d’integració europeu a les campanyes nacionals, així com també menys visió “estatocentrica” a les campanyes a l’Europarlament. Daniel Innerarity, La democracia en Europa (2017), lectura de capçalera pels propers anys.

Finalment, quedarà només per veurem si els resultats electorals confirmen els trackings i les enquestes. Novament, aquí hi haurà la clau per saber si en campanya electoral hem viscut (o no) en una realitat imaginada producte de la màgia d’spin doctors i els somnis dels i les caps de cartell.

Comentaris

    Narcís 14/02/2021 12:32 pm
    Ras i curt : si aquests partits espanyols fossin ídem .. no serien tan simples i acomplexats d' allò més que els fa rancuniosos contra sa pròpia misèria moral tot amagant-la desfogant-s'hi via sentiment inveterat d' odi/ malícia contra allò català ! PD : verament ni un infant n' és tan curt de gambals !
    Veterà antifranquista. 13/02/2021 4:02 pm
    El feixisme ha arribat per quedar-ser?. No ha marxat mai.

Nou comentari