Hem sabut que la fiscalia acusa un grup de set veïns del Raval de tot un seguit de delictes malsonants com ara coaccions i amenaces arran de les protestes contra un acte de Vox al barri. Dins del reguitzell de malifetes que els volen imputar també hi ha el de “delicte d’odi”. Aquest és el nom genèric que es fa servir per definir el que recull l’article 510 del Codi Penal, que parla de “l’odi, hostilitat, discriminació o violència contra un grup, una part del mateix o contra una persona determinada per raó de la seva pertinença a aquell, per motius racistes, antisemites o altres referents a la ideologia, religió o creences, situació familiar, la pertinença dels seus membres a una ètnia, raça o nació, el seu origen nacional, el seu sexe, orientació o identitat sexual, per raons de gènere, malaltia o discapacitat”.
Com que ser militant de Vox no es pot qualificar de raça, religió, ètnia, orientació sexual o discapacitat –ens estalviarem les bromes fàcils-, podem comprendre que la fiscalia s’agafa a la paraula “ideologia” entre totes aquestes que hem esmentat abans. És senzill d’endevinar que l’esperit de la norma era la d’evitar l’acarnissament contra minories i col·lectius vulnerables. És a dir, lligar curt els intolerants penalitzant expressament els comportaments fanàtics que, no fa tant, van abocar Europa i el món sencer a l’abisme. En resum: un mecanisme d’autodefensa de la democràcia. Almenys així és com s’interpreta arreu de l’Occident civilitzat.
Ja fa temps que a l’estat espanyol s’està fent una interpretació creativa del que és un delicte d’odi. En els moments més tensos dels voltants del referèndum de l’1 d’octubre, es va forçar tant la maquinària repressiva estatal que es va desbordar allò que anomenen estat de dret i que tant diuen defensar. Les acusacions de delicte d’odi es van llançar sota qualsevol pretext. Per exemple, un mecànic de Reus que es va negar a reparar el cotxe d’un Policia Nacional com a protesta per les violentes actuacions policials de la tardor del 2017 va ser cridat a declarar denunciat per delicte d’odi, com si un policia, que és algú que va armat i té tot l’avantatge de la presumpció de veracitat, fos part d’un col·lectiu feble i la víctima indefensa d’un sectari.
No va ser l’única vegada que això va passar. La fiscalia va acusar el diputat d’ERC Ferran Civit d’un suposat delicte d’odi per haver fet tuits contra les actuacions de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil durant el referèndum d’independència. El TSJC va resoldre que “el discurs d’odi o hostilitat contra l’autoritat o contra els agents no pot ser sancionat segons l’article 510 del Codi Penal”. Tot i aquesta raonable no admissió a tràmit, de moment la pressió contra un representant electe ja hi va ser, capgirant la idea de fons de la llei, perseguint aquells que defensaven, precisament, que ningú no havia de ser colpejat ni coaccionat per raons de nacionalitat o ideològiques (que és precisament el que va fomentar l’estat en aquell context).
No és un assumpte menor. Els joves d’Altsasu van ser acusats públicament d’haver comès “un delicte d’odi” pel ministre Jorge Fernández Díaz. De moment només havien anat a declarar voluntàriament a la Policia Foral de Navarra i havien estat alliberats amb càrrecs. A partir de l’assenyalament del ministre l’associació COVITE va presentar una denúncia per odi i terrorisme i, a partir d’aquí, el cas va passar a l’Audiència Nacional, on va començar tot el lamentable Via Crucis que va acabar amb severes penes de presó.
Esperem que la situació dels veïns del Raval no acabi pel mateix pedregar perquè és ben bé que a l’estat espanyol el món va al revés. Una de les dirigents de Vox presents a l’esmentat acte al Raval, la diputada Rocío de Meer, havia citat explícitament el barri en una intervenció al Congrés, etiquetant-lo com un “femer multicultural”. La típica afirmació racista per la qual es va dissenyar l’article 510 del Codi Penal.
