David i Goliat

"Si haguéssim de reescriure la història de David i Goliat, sens dubte, David hauria de prendre nom de dona"

Imagina’t, benvolgut lector, benvolguda lectora, haver-te de trobar en la tessitura d’haver d’afrontar una injustícia tal, en què no et quedés més remei que enfrontar-te amb algú –una persona, una institució, un Estat– aparentment més poderós, a fi de veure’t restituït o restituïda en els teus drets, en la teva dignitat, en la teva humanitat. Més ben dit, rumia en quantes ocasions no has tingut més remei que fer-ho. Perquè són ben pocs i ben poques les que, al llarg de la vida, no hagin hagut de calibrar el valor de la justícia, amb relació al pes d’empunyar l’espasa

La imatge més mítica d’aquest dilema potser és la que s’il·lustra amb la història bíblica de David i Goliat, en què el gegant és vençut pel just: “David va ficar la mà al sarró, en tragué una pedra, brandà la fona i va encertar el filisteu al mig del front. La pedra se li va clavar al front i ell caigué de cara a terra. David havia vençut el filisteu i l’havia mort només amb la fona i una pedra, sense empunyar l’espasa” (1S, 17-49:50). Potser David no anava tan ben armat ni era físicament tan fort, però tenia la justícia de la seva part. Malauradament, la història de la humanitat més aviat ens diu que tenir raó no sempre és suficient com per vèncer els gegants

D’aquí, però, en podríem extreure una altra reflexió més material, més tangible: com els gegants, d’aparença terrible i invencible, en realitat tenen una naturalesa fràgil. Tal és el missatge d’un altre passatge bíblic, el del Somni de l’Estàtua: “Tu, rei, has tingut una visió. Aquí la tens: una estàtua formidable –l’estàtua era gran i d’un esclat extraordinari– es dreçava davant teu, i el seu aspecte era terrible. Aquesta estàtua tenia el cap d’or pur; el pit i els braços eren de plata; el ventre i les cuixes, de bronze; les cames, de ferro; els peus, en part de ferro i en part d’argila. Tu ho estaves veient, quan una pedra es desprengué d’una muntanya, sense intervenció de cap mà, i tocà l’estàtua als peus de ferro i d’argila i els reduí a miques” (Dn, 2:31-34).

Quants pobles no han hagut d’enfrontar-se als imperis; quants treballadors no han hagut d’enfrontar-se als explotadors; quantes dones no han hagut d’enfrontar-se al patriarcat; i un llarg etcètera. Parafrasejant al mestre, podríem dir que la història de la humanitat és la història de David i Goliat. Però sense extraviar-nos del context de la paràfrasi, certament caldria anotar que aquesta lluita antològica, de fet, n’exemplifica el motor: l’impuls que ens encoratja, als Davids, a enfrontar-nos als Goliats, és precisament la injustícia a la qual ens veiem sotmesos, sense haver-ho triat. I és a partir d’aquesta energia poderosíssima que, també al llarg de la història, hem pogut comprovar com els gegants poden ser fets a miques.

En aquest sentit, fa poques setmanes, un gegant com l’Institut del Teatre sucumbia a la denúncia de tantes dones que posaven de manifest la violència i les agressions masclistes al si de la institució, quelcom insostenible i que va obligar a la dimissió de la seva Direcció General; o com un altre gegant, com la Universitat de Girona, es veia derrotada als tribunals per la professora Eva Bussalleu, i malgrat el silenci institucional imperant, havia de sortir del pas i comparèixer davant la premsa per explicar que no recorreria, ja que és evident que una universitat pública no podria sostenir públicament un recurs contra una sentència a favor de la paritat de gènere. Si bé són dos exemples recents, entre milers, ens il·lustren a la perfecció les dues reflexions anteriors.

Si haguéssim de reescriure la història de David i Goliat, sens dubte, David hauria de prendre nom de dona. Com tants altres herois i personatges mítics que ens ha llegat la història de la humanitat. Perquè la revolució feminista, amb tota l’odissea d’injustícies i de patiments que ha d’afrontar en el seu avanç imparable, està aconseguint fer tremolar els fonaments del gegant patriarcal; un gegant que, si bé arrela a les entranyes de tota la societat, el seu hàbitat és la foscor, el silenci i la banalitat. I, per tant, no tolera la llum, la veu ben alta ni la raó de tantes dones que han decidit demostrar-nos que els gegants, malgrat la seva aparença invencible, en realitat tenen els peus de fang

Comentaris

    Narcís 11/03/2021 9:38 am
    Deixa't de punyetes .. i ompliu nostre Parlament de dones amb mocador al cap ! PD : visca la llibertat religiosa . . . . . . . .
    La mà de David la dirigia Yavhé 10/03/2021 1:50 pm
    Aquest és l'ensenyament del passatge bíblic i no un altre. David era el futur nou rei elegit per Yavhé per substituir el rei Saul, no per formar una república (no ho oblidis). Si els indepes voleu lluitar contra un Goliat, primer pregueu a Yavhé i si us fa cas es veurà amb el temps.
    Donec Perficiam 10/03/2021 11:42 am
    Ben cert aixó que dius Roger, però el que fa Caspaña amb Catalunya, no és una lluita de David contra Goliat, si no que a mi em recorda més a un a especie de xenofobia obsesiva, com l'odi dels alemanys contra els jueus, però amb la "sort" que ara Caspanya no pot actuar criminalment contra nosaltres (malgrat els militars caspañols frisen per llençar-nos els tancs). Per aixó utilitza sistemes de guerra freda, com l'asfixia econòmica, judicialització portada a limits surrealistes, apropiació i trinxamenta de les institucions, del Parlament, de la policia, de les infraestructures, de la llengua, de l'educació, etc etc....i el que no puc entendre són les tragaderes d'hipopòtam que tenen els catalans....no és llogic aguantar aixó 300 anys. No ho és.
    Lluís 10/03/2021 11:24 am
    La història de David i Goliat és un conte, una metàfora, una esperança del dèbil que tè per guanyar al poderós, amb el convenciment de que tot és possible i tot està per fer.
      Doctor Strangelove 10/03/2021 3:26 pm
      Noi, fills de Déu també en són els humans, tu xaval parles d'angels caiguts, que no van fer cas del Senyor, car tenien prohibit penetrar les femelles humanes. Aquest són els que després es van posar al costat de Satanas, senyor del món actual, i expulsat del cel a la Terra el 1914, dia de la formació del Regne del Cel, liderat per Jesús el fill ungènit del Creador. Doc.
    No ho puc creure Estrangelove 10/03/2021 11:14 am
    Així que ets un virtuós de la Bíblia? I que creus que és una fal·làcia o no? Recordes el Salm 139 que diu que el Senyor ho veu tot i que està dintre de nosaltres? Perquè buscava a Adan i Eva al paradís si ja estava ditre seu? Ja saps que de la unió dels fills de Déu i les filles dels homes en van sortir gegants?
    Doctor Strangelove 09/03/2021 9:20 pm
    Llegeix bé la Bíblia comunistot sense estudis, i entendràs que Goliat era una persona que patia gegantisme, i imaginat el que devia patir en aquella època, sense poder tractar la malaltia. Per a un jovenet ràpid devia ser un joc guanyar aquell gegant amb problemes de mobilitat! En fi, quin nivell més baix Déu meu Nostre Senyor, Doc.
      Lluís 10/03/2021 11:24 am
      La història de David i Goliat és un conte, una metàfora, una esperança del dèbil que tè per guanyar al poderós, amb el convenciment de que tot és possible i tot està per fer.
        Doctor Strangelove 10/03/2021 2:09 pm
        Noi, la Bíblia és paraula de Déu inspirada per l'Esperit Sant, sinó pregunta'ls-hi al Gandhi Gras (també anomenat Junqueras) o al Quim Jonk Torra (també anomenat masover del batxiller de Waterloo). Doc.
          Escolta doctor 10/03/2021 2:54 pm
          Serà paraula de Déu pels qui s'ho creguin. Pels qui no s'ho creguin serà un conte xines i masclista de cuidado

Respon a Lluís Cancel·la les respostes