Imagina’t, benvolgut lector, benvolguda lectora, haver-te de trobar en la tessitura d’haver d’afrontar una injustícia tal, en què no et quedés més remei que enfrontar-te amb algú –una persona, una institució, un Estat– aparentment més poderós, a fi de veure’t restituït o restituïda en els teus drets, en la teva dignitat, en la teva humanitat. Més ben dit, rumia en quantes ocasions no has tingut més remei que fer-ho. Perquè són ben pocs i ben poques les que, al llarg de la vida, no hagin hagut de calibrar el valor de la justícia, amb relació al pes d’empunyar l’espasa.
La imatge més mítica d’aquest dilema potser és la que s’il·lustra amb la història bíblica de David i Goliat, en què el gegant és vençut pel just: “David va ficar la mà al sarró, en tragué una pedra, brandà la fona i va encertar el filisteu al mig del front. La pedra se li va clavar al front i ell caigué de cara a terra. David havia vençut el filisteu i l’havia mort només amb la fona i una pedra, sense empunyar l’espasa” (1S, 17-49:50). Potser David no anava tan ben armat ni era físicament tan fort, però tenia la justícia de la seva part. Malauradament, la història de la humanitat més aviat ens diu que tenir raó no sempre és suficient com per vèncer els gegants.
D’aquí, però, en podríem extreure una altra reflexió més material, més tangible: com els gegants, d’aparença terrible i invencible, en realitat tenen una naturalesa fràgil. Tal és el missatge d’un altre passatge bíblic, el del Somni de l’Estàtua: “Tu, rei, has tingut una visió. Aquí la tens: una estàtua formidable –l’estàtua era gran i d’un esclat extraordinari– es dreçava davant teu, i el seu aspecte era terrible. Aquesta estàtua tenia el cap d’or pur; el pit i els braços eren de plata; el ventre i les cuixes, de bronze; les cames, de ferro; els peus, en part de ferro i en part d’argila. Tu ho estaves veient, quan una pedra es desprengué d’una muntanya, sense intervenció de cap mà, i tocà l’estàtua als peus de ferro i d’argila i els reduí a miques” (Dn, 2:31-34).
Quants pobles no han hagut d’enfrontar-se als imperis; quants treballadors no han hagut d’enfrontar-se als explotadors; quantes dones no han hagut d’enfrontar-se al patriarcat; i un llarg etcètera. Parafrasejant al mestre, podríem dir que la història de la humanitat és la història de David i Goliat. Però sense extraviar-nos del context de la paràfrasi, certament caldria anotar que aquesta lluita antològica, de fet, n’exemplifica el motor: l’impuls que ens encoratja, als Davids, a enfrontar-nos als Goliats, és precisament la injustícia a la qual ens veiem sotmesos, sense haver-ho triat. I és a partir d’aquesta energia poderosíssima que, també al llarg de la història, hem pogut comprovar com els gegants poden ser fets a miques.
En aquest sentit, fa poques setmanes, un gegant com l’Institut del Teatre sucumbia a la denúncia de tantes dones que posaven de manifest la violència i les agressions masclistes al si de la institució, quelcom insostenible i que va obligar a la dimissió de la seva Direcció General; o com un altre gegant, com la Universitat de Girona, es veia derrotada als tribunals per la professora Eva Bussalleu, i malgrat el silenci institucional imperant, havia de sortir del pas i comparèixer davant la premsa per explicar que no recorreria, ja que és evident que una universitat pública no podria sostenir públicament un recurs contra una sentència a favor de la paritat de gènere. Si bé són dos exemples recents, entre milers, ens il·lustren a la perfecció les dues reflexions anteriors.
Si haguéssim de reescriure la història de David i Goliat, sens dubte, David hauria de prendre nom de dona. Com tants altres herois i personatges mítics que ens ha llegat la història de la humanitat. Perquè la revolució feminista, amb tota l’odissea d’injustícies i de patiments que ha d’afrontar en el seu avanç imparable, està aconseguint fer tremolar els fonaments del gegant patriarcal; un gegant que, si bé arrela a les entranyes de tota la societat, el seu hàbitat és la foscor, el silenci i la banalitat. I, per tant, no tolera la llum, la veu ben alta ni la raó de tantes dones que han decidit demostrar-nos que els gegants, malgrat la seva aparença invencible, en realitat tenen els peus de fang.
1 
30 
