Amb tots els focus mediàtics pendents de la reunió Sánchez-Torra que s’havia de produir l’endemà, resulta que aquest dimecres al Parlament de Catalunya es va aprovar una cosa important, una cosa d’aquelles que justifiquen una legislatura. Apuntin: Decret 17/2019 de mesures urgents per millorar l’accés a l’habitatge. Per raons d’espai no entrarem en els detalls, però anotarem aquí les paraules del portaveu del Sindicat de Llogaters, Jaime Palomera, el dia de la votació: “una victòria ciutadana davant dels fons voltor i els grans especuladors”.
El Decret 17/2019 és potser l’exemple perfecte de com ha evolucionat l’eix esquerra-dreta a Catalunya els darrers anys, coincidint amb els avatars del procés. Hi van votar en contra PP i C’s, i això entra dins de la lògica de tota la vida, però hi va votar a favor JxCat (no és que hi votés a favor, sinó que el va impulsar des d’una de les seves conselleries al Govern) i s’hi va abstenir el PSC. I ni una cosa ni l’altra responen a la lògica de tota la vida. Tornem a Palomera: “Se m’escapa per què el PSC no hi ha votat a favor. Una llei que para els peus als fons voltor. Amb tota la franquesa ho dic”.
L’evolució del que fa quatre dies es deia encara Convergència i Unió no ha estat només des de l’autonomisme cap a l’independentisme, sinó també des de la dreta cap a l’esquerra. No consta que això respongui a cap decisió conscient, no hi ha documents ideològics aprovats en aquesta línia, no consta tampoc cap congrés o assemblea on s’hagi debatut un canvi d’orientació d’aquesta magnitud, però el fet és que, especialment de 2015 ençà, la llista de lleis socials aprovades al Parlament amb el vot favorable de l’espai postconvergent deixa estupefacte qualsevol que hagi conegut la CiU de tota la vida. El que ha succeït és una cosa molt rellevant: el procés ha desconnectat l’espai postconvergent dels seus aliats històrics de la gran patronal, dels lobbies empresarials i del sistema financer. El sistema ha fugit de JxCat tant com JxCat ha fugit del sistema. La parella ha trencat la seva relació de dècades, ja no hi ha vasos comunicants, ja no hi ha favors per sota la taula, ja no hi ha generoses donacions a la fundació del partit, ja no hi ha esmenes sospitoses als PGE al servei d’interessos molt concrets. No és que JxCat sigui d’esquerres (no crec que ni ells sàpiguen què són), és que ja no té amos, cosa que per fer polítiques d’esquerres és quasi més útil que no ser d’esquerres.
Al seu torn, el PSC ha fet l’evolució inversa. Sempre havia estat un partit sistèmic, però el procés l’ha escorat cap a la dreta. La necessitat de tancar files per impedir la ruptura, combinada amb la voladura dels ponts entre els postconvergents i les oligarquies, ha convertit el PSC en l’interlocutor català preferent de les estructures del Règim del 78, també les econòmico-financeres, cosa que es reflecteix no només en el seu alineament amb PP i C’s al carrer, sinó també en les votacions al Parlament de Catalunya: la gran majoria de lleis socials aprovades per la majoria independentista des de 2015 han tingut el vot en contra o l’abstenció del PSC i han estat recorregudes al Constitucional, que les ha suspès. Quan, la nit de les eleccions municipals, l’upper Diagonal es va posar a treballar per apartar ERC de l’alcaldia de Barcelona, no estava treballant “per un acord de progrés”. Estava treballant per col·local el PSC dins del govern municipal i no perdre completament el control de la capital de Catalunya. Se’n va sortir, per cert.
ERC, i amb molta més incomoditat la CUP, han sabut llegir aquesta nova disposició de les peces sobre el tauler i per això han conformat majories de govern o parlamentàries amb el món postconvergent. Avui, a Catalunya, si vols governar “contra la casta”, els postconvergents són un soci infinitament més útil que no el PSC. En canvi, els comuns continuen llegint la realitat amb les ulleres que duen posades els seus companys d’ICV des de 1980. Les ulleres que fan que les retallades de Mas siguin “un crim” i en canvi la reforma constitucional express del govern Zapatero per prioritzar el retorn del deute per damunt de la despesa social, tret de sortida de totes les retallades, sigui només “un error”. Les ulleres que fan que, contra tota evidència empírica, JxCat sigui “la dreta” i el PSC formi part de “les esquerres”. Entrevistada recentment per Xavier Graset al Mes324, Jessica Albiach descartava la proposta d’ERC de fer un govern de coalició amb republicans i JxCat amb l’argument que els postconvergents “són els nostres antagonistes”. Curiosos antagonistes, amb els quals pots pactar uns pressupostos, votar un Decret com el 17/2019 i solidaritzar-t’hi com a presos polítics. En la mateixa entrevista, Albiach no va descartar governar amb el PSC, el principal alfil del Règim del 78 a Catalunya. Una llàstima.
