Vostès s’han plantejat mai quantes vegades cada ciutadà o ciutadana ha pronunciat la paraula crisi durant els darrers mesos? Vostès havien pensat mai que parlarien tant d’economia com ho han fet fins ara? Vostès havien pensat mai que la crisi financera afectaria d’una manera tan brutal l’Estat espanyol que, com van advertir ahir economistes de l’OCDE, serà dels que passarà més dificultats per superar-la? Algú s’ha preguntat per què a Catalunya la crisi pren una importància tan cabdal? Estaria bé fer-ho, perquè encara ara no tenim aclarit el nou model de finançament.
Suposo que no són preguntes que els semblaran estranyes, oi? De la mateixa manera que al carrer parlem sovint d’aquests temes, darrerament han proliferat els fòrums de debat sobre la qüestió. Un bon exemple en són les interessantíssimes jornades que el Grup Clade —que integra a deu cooperatives importants del nostre país— va organitzar la darrera setmana. Economia, relacions entre el diner públic i el privat, regulació, competitivitat, crisi, donar comptes, valors, el valor de les persones, la política i la refundació de la política, entre molts d’altres, van ser els mots que van anar pronunciant-se en les diverses intervencions que van fer persones amb una reconeguda trajectòria professional.
Si la crisi al mes de juliol no existia —tal com asseguraven fins a dir prou el ministre del ram i el president Zapatero—, ara ja no la nega ningú, perquè ha esdevingut una crisi financera i econòmica i podria esdevenir fins i tot una crisi de valors i, també, una crisi de la manera de fer política. Perquè, en definitiva, la crisi financera i econòmica s’esdevé a causa —entre molts d’altres motius— del model econòmic pel qual han optat les societats desenvolupades i perquè la política segurament no ha estat a l’alçada de les circumstàncies per oferir confiança i les solucions que la ciutadania necessitava per fer front als inconvenients que s’han anat plantejant.
I vostès es preguntaran: què podem fer davant de tot aquest panorama? Doncs trobar l’oportunitat, o crear-la, o inventar-la, o buscar-la. I a partir d’aquestes oportunitats revisar el model econòmic vigent, pensar quins són els valors útils per a una societat del segle XXI que està en crisi i demanar —o exigir, si vostès volen— als polítics professionals que donin un nou sentit a la política, la refundin —ara que està de moda refundar— i que per damunt de tot la facin creïble. El govern té contacte amb els empresaris per intentar que les empreses no facin més plans de regulació. Està bé que així sigui. Però hi podia haver pensat abans, no? Si se sabia que el sector de la construcció i de l’automoció entrarien en crisi, es podia haver pensat a planificar com afrontar el desastre una mica abans, oi? Països com Finlàndia van fer un canvi de rumb ja fa molts anys. L’aposta estratègica per la telefonia mòbil com el seu producte estrella per generar una economia sostenible i viable ha estat un èxit. Quin és el tret diferencial entre el món empresarial català i el finlandès? D’entrada, la capacitat d’innovació dels segons. Quin és el producte o el sector productiu que farà de Catalunya un país innovador i capdavanter com Finlàndia? No ho sap ben bé ningú.
Ara toca trobar receptes urgents perquè tot sigui diferent, perquè la sensació que tot s’enfonsa s’esvaeixi. Però cal, també, fer-ho amb una certa estratègia de futur. Fa uns anys es va llençar aquell famós —i utòpic si ho volen dir així— que “un altre món és possible” (o uns altres móns són possibles). Servidora hi creu i potser avui tenim l’oportunitat d’aproximar-nos-hi una mica més. Per tant, davant d’aquesta profunda crisi que vivim toca pensar-lo, aquest nou món, i construir-lo i fer-lo creïble.
