Ho sabem tot sobre normes de seguretat i polítiques de confinament. Quina és la distància social mínima, amb quanta gent ens podem reunir depenent de la fase de confinament establerta, les pròpies fases amb les seves numeracions i condicions específiques, els tipus de mascaretes que hi ha, on es poden comprar, quines es reserven per als treballadors del sector sanitari i les varietats de gels que podem usar. Ho sabem tot sobre responsabilitat social i, no només ho sabem sinó que hem esdevingut policies actius en la denúncia de tots aquells que incompleixen unes normes imposades des de dalt. Normes que coneixem perfectament i que es debaten cada dia als mitjans. De fet, en sabem tant, de confinament i privació de llibertat que això ha esdevingut el gran tema del Covid. M’explico. No sé qui i no sé com, però han aconseguit que l’únic dubte sobre la pandèmia sigui com s’apliquen les mesures de contenció. No pas si totes aquestes mesures són efectives o, encara més, necessàries. És a dir, la preocupació de l’opinió pública s’ha instal·lat sobre el confinament i les mesures restrictives en sí, no pas en la legítima pregunta de: a què ens estem enfrontant i si ho estem fent bé.
A dia d’avui les morts per habitant a Espanya són més que als Estats Units o al Brasil. Dos països que no han aplicat mesures especialment dures contra el virus. Espanya, que va activar un règim extrem de supressió de llibertats, té pitjors xifres per habitant que aquests dos països. No és una crítica al confinament. De fet, només és un dubte lògic sobre per què tornem a demanar que ens tanquin a casa sense haver-nos plantejat, per començar, si la idea de l’estat d’alarma és efectiva. No en sabem res, del Covid. Ni tan sols podem calcular amb certesa la mortalitat del virus. És de l’u per cent? Del dos? Del tres? No en tenim ni idea perquè depèn de quants casos no declarats hi hagi. És una grip? No ho és? És una pneumònia o provoca trombosi? És tan greu com diuen o només és un encostipat en la majoria dels casos? Em sembla normal que una malaltia sigui el tema principal a tractar quan estem en una pandèmia. El que és absolutament al·lucinant és que tota l’atenció giri al voltant de com obeïm les crides dels governs. És a dir, la manipulació social (voluntària o involuntària) ha arribat al punt que la gent ja no està preocupada per la malaltia en sí sinó per si ens tornen a confinar. No patim pel virus sinó perquè el govern torni a tancar-nos a casa. Han aconseguit que donem per feta la gravetat de la situació i que ni se’ns acudeixi començar per fer-nos les preguntes bàsiques relacionades amb la malaltia.
No penso que tot això sigui el pla magistral de l’elit global per controlar la població. Crec, de manera més sensata, que és simplement el resultat del món del segle XXI. Un escenari amb líders mediocres que arriben al poder per viure bé i no pas per deixar-se la pell en una feina devastadora. Una situació de mesures basades en la por. De gestors espantats i, sobretot, de la preponderància del poder econòmic com a supervisor de les decisions polítiques. A hores d’ara és difícil d’amagar que el desastre del coronavirus ha estat, sobretot, el desastre de la sanitat pública espanyola. Ha estat el desastre de polítics incapaços de prendre decisions originals i liderar a la gent amb intel·ligència. La crisi del coronavirus és l’últim clau del taüt de la confiança en els polítics. Just abans de tot això ja sospitàvem que, si algun dia passava res gros, els nostres polítics no estarien a l’alçada. El covid és la porta de sortida de la caverna platònica. Hem vist que els miratges eren certs i que els líders han fet el ridícul. El pitjor de tot plegat és que han aconseguit part del seu objectiu: el tema ja no és el virus i les maneres d’actuar sinó si hi haurà confinament o no. Si obeirem altre cop, morts de por. I després d’això, no dubteu que vindran nous polítics ansiosos per utilitzar aquesta nova obediència que els hem servit.
