Les incògnites sobre el paper de l’imam de Ripoll en els atemptats del 17A augmenten cada dia en lloc d’esvair-se a mesura que avança el judici. El procés en què se’l volia deixar al marge està sortint al revés. Si la judicatura espanyola pretenia que no se’n parlés, ha aconseguit just el contrari. Les traves que s’han posat des del primer dia en aquest aspecte de la investigació han generat un efecte Streisand com una casa. La cortina de fum és tan espessa que fa que el fantasma d’Abdelbaky Es Satti encara es vegi més. I s’ha convertit en el gran protagonista del judici sense ser-hi.
La idea de partida era que els principals implicats en els atemptats que van traumatitzar Catalunya fa tres anys no podien ser jutjats perquè estaven morts. I així és fins que no es demostri el contrari. El judici havia de quedar reduït a un tràmit per condemnar els actors secundaris de la preparació d’aquells atacs mortífers però maldestres, que havien de ser un atemptat amb bomba en algun punt estratègic de Barcelona –una carnisseria que podria haver causat centenars de morts– i que van acabar en dos atropellaments col·lectius i un apunyalament. A més de la mort dels principals implicats: uns, en l’explosió de la casa d’Alcanar i la resta, abatutst a trets per la policia.
La cèl·lula va poder comprar substàncies per intentar preparar els explosius perquè la normativa europea per contrar-les no estava desenvolupada a l’estat espanyol i l’imam que la dirigia havia tingut tractes amb la policia espanyola. Fins i tot va aconseguir no ser expulsat de l’estat tot i una condemna per tràfic de drogues. De fet, li van arribar a admetre a tràmit una petició d’asil polític.
Totes aquestes vinculacions amb l’aparell de l’Estat s’han volgut minimitzar, perquè hi ha molts indicis que si es remenés s’arribaria a la conclusió que van fallar tots els controls, que un individu que tenia tractes com a confident amb la policia i els serveis secrets espanyols va muntar un atemptat davant dels seus nassos. Per intentar tapar això, s’han desplegat tants esforços que al final són el que han acabat cridant l’atenció. Cada dia, en el judici, les acusacions particulars no es conformen amb la limitada versió oficial i burxen en la qüestió. El que emergeix és que no es va fer cap esforç real per aclarir què havia passat amb Es Satti, ni abans ni després dels atemptats, fins al punt que les proves d’ADN que n’havien de certificar la mort no estan clares ni ho estaran, perquè tant la justicia marroquina com l’espanyola volen que sigui així. En aquest judici no se n’havia de parlar i el resultat és que sembla que l’imam sigui viu i passejant amb l’Elvis per Tetuan. Faria riure si no fos tan greu.
1 
