Durant la tardor del 2017 i l’hivern del 2018 en diversos indrets de la nostra geografia hi van aparèixer unes pintades amb el número 155 acompanyat d’una creu gammada. Va passar a Folgueroles a inicis de novembre, quan uns desaprensius van estampar la xifra esmentada i el símbol adoptat pel nazisme en alguns portals i en una placa dedicada a l’insigne poeta mossèn Cinto Verdaguer. També a Figueres, un mes després, alguns energúmens van fer el mateix a la façana de la seu d’ERC. Un altre exemple d’aquesta prodigalitat artística va manifestar-se a Igualada, a les parets del Casal Popular El Foment a principis de març.
No és que aquests ultradretans tinguessin una predilecció per apostar amb aquesta xifra al Trio de Loteries de Catalunya, ni que estiguessin fent un recompte de les neurones que els quedaven amb vida, sinó que feien referència a un dels articles de la Constitució espanyola: aquell que parla d’intervenir les comunitats autònomes per obligar-les al compliment forçós d’allò que el govern espanyol consideri que és “d’interès general”. Aleshores aquest nombre de la bèstia de l’Apocalipsi estava en voga perquè el consell de ministres presidit per Mariano Rajoy havia activat tal mecanisme per escapçar les institucions catalanes.
Després d’haver sentit dir manta vegades que la Carta Magna era la garantia de la democràcia, la igualtat, la llibertat i no sé quants mots nobles i altisonants més, no deixava de ser paradoxal que els feixistes n’invoquessin els articles estampant-los amb un esprai, brandant-los com un garrot contra els adversaris. Hom diria, si ens empasséssim la propaganda que ara exposàvem, que aquesta mena de gent s’hauria de sentir incòmode amb els principis fonamentals de l’Estat. No és que fos tampoc una novetat que ens agafava per sorpresa. A les manifestacions del 6 de desembre, organitzades sota l’eufemisme del “constitucionalisme”, era habitual que sempre s’hi colés una petita dosi de parafernàlia franquista, la típica bandera espanyola decorada amb un espècimen d’aviram.
Dissabte passat, qui va sortir al carrer a reivindicar el text “que ens vam donar entre tots” van ser els ultramuntans de Vox, acompanyats a la plaça de Sant Jaume per un grupuscle que es feia dir, prenent el nom de l’organització d’Adolf Hitler i adaptant-lo al context hispànic, Partit Nacional Socialista Obrer Espanyol. Onejant simbologia nazi, eren allà al centre de Barcelona per celebrar l’aniversari del naixement del règim del 78, el sistema més descentralitzat del món, aquell que ens fa a tots “lliures i iguals”, segons ens han explicat.
Sí, l’ordenament que ens beneeix amb un cap d’Estat que “encarna els valors clàssics republicans” malgrat ser un monarca, tal com ens il·lustrà amb sàvies paraules Cayetana Álvarez de Toledo. Resulta inexplicable, doncs, que sigui entre els votants de Vox on la monarquia hi té un suport més alt, amb un 87,9% de partidaris, a una distància abismal del 3,5% de simpatitzants entre els votants de Podem. Ja és mala sort que els republicans no s’hagin adonat de qui és el seu representant legítim, mentre que el pobre rei hagi de carregar amb adhesions que li resulten tan indesitjables.
Però, ben pensat, que els més acèrrims i rabiosos advocats del marc imperant siguin aquesta mena de personatges, els que en una democràcia saludable l’haurien de repudiar, ves que no sigui una senyal d’esgotament i una mostra més de la necessitat de superar-lo.
1 
