Si un jugador de futbol vol ser etiquetat de golejador, ha de fer gols. Si un restaurant vol sortir a les guies a la categoria d’asiàtics, ha de fer menjar asiàtic. I si un escriptor pretén tenir opcions de guanyar el Nobel de Literatura, com a mínim ha d’escriure llibres. Aquesta exigència d’una coherència bàsica, gairebé intuïtiva, entre intencions i fets aplica a gairebé tots els àmbits de la vida. Però la política se n’escapa. La política és un joc de miralls on es pot aspirar seriosament a ser considerat d’esquerres mentre es legisla a favor dels grans propietaris, o antiracista mentre s’expulsa immigrants, o ecologista mentre s’amplia una terminal de creuers. Sovint, l’explicació de les incoherències és la complexitat. De vegades, però, és la cara dura, el cinisme.
L’independentisme català, en tant que fenomen polític, no és cap excepció al joc de miralls. Després de l’atac de coherència del període 2015-2017 –que va oferir moments inoblidables i aprenentatges decisius, però que va acabar amb una derrota sense pal·liatius (a no ser que es consideri una victòria que mig govern acabi a la presó, l’altre mig a l’exili i et suspenguin l’autonomia)–, la distància entre les intencions declarades i els fets s’ha anat incrementant fins a nivells comparables als de la política diguem-ne convencional. Cal reconèixer que, en el cas de l’independentisme, la complexitat hi juga un paper molt important: aconseguir la secessió respecte d’un estat membre de la UE i de la OTAN i disposat a utilitzar la violència per impedir-ho, amb majories democràtiques internes molt justes i sense que aquesta secessió ofereixi cap avantatge geoestratègic clar a cap gran potència mundial, és sens dubte una tasca extremadament complexa. Però complexitat a banda, sembla que una part del moviment s’ha instal·lat en l’excés verbal de forma cínica, és a dir, com a estratègia de posicionament i sense cap intenció de fer quadrar mínimament paraules i fets.
Així, un concepte molt seriós (i arriscat) com és la confrontació ha quedat banalitzat i reduït a un discurs, a un tuit o a unes declaracions pujades de to a la universitat d’estiu de Prada. L’embat democràtic es predica però no només ningú no el practica, sinó que ningú no sap en què consisteix, i el que és pitjor: tampoc no es veu cap dels predicadors especialment motivat per posar fil a l’agulla més enllà de les paraules. Per què fer-ho, si amb només una declaració o un tuit ja quedo posicionat com vull ser percebut? Per què m’he de molestar a cuinar plats asiàtics, si només dient que sóc un restaurant asiàtic ja surto a les guies com a tal? En aquest marc mental, qualsevol paradoxa és possible: exigir als polítics que se la juguin (ANC), i quan reps una ordre judicial per tancar un web, obeir; anar a Madrid a pactar amb el nucli dur de l’estat l’ampliació del Prat i uns JJOO d’Hivern i després pujar a Prada a dir que els acords amb Madrid desactiven l’independentisme i envien el missatge equivocat a Europa; o incendiar les xarxes contra els traïdors que desmobilitzen (els últims d’entrar a la llista: Jordi Cuixart i David Fernández) i després deixar que el Rei es passegi per Catalunya o el Tribunal de Cuentas arruïni famílies sense incendiar els carrers.
Hi ha dues maneres de ser coherents, totes dues honestes: reorientar el discurs per fer-lo com més coherent amb els fets millor, o espavilar amb els fets per posar-los a l’alçada d’un discurs inamovible. ERC ha triat la primera opció i ha aconseguit que el votant li doni el lideratge institucional de l’independentisme. Òmnium ha fet una operació semblant a nivell civil, i s’ha disparat no només en associats sinó sobretot com a entitat de referència. En canvi, Junts, CUP i ANC no han triat ni la primera ni la segona opció, i és possible que sigui per aquest motiu que van a remolc. És difícil liderar quan la gent no percep un mínim de coherència.
