Els acusats/des han acabat les seves declaracions i queda a l’aire, com a convicció generalitzada, ho diguin o no els comentaristes, el següent:
La diferència de nivell intel·lectual, preparació jurídica, claredat política i estatura ètica entre els acusats i les seves defenses i les acusacions és abismal.
Els acusats han deixat clar que són representants dignes d’un poble lluitador per la seva llibertat davant d’un Estat opressor que fa servir els jutges com a botxins (i els jutges es deixen).
El judici és una farsa i una persecució política però els acusats li han donat la volta i l’han convertit en un judici contra el despòtic estat espanyol i els seus jutges servils.
Han definit la situació en termes polítics: democràcia, llibertat d’expressió, dret a decidir, resistència pacífica, desobediència civil. I han complert amb el seu deure de constituir-se en exemples i guies de l’acció popular que vindrà a continuació.
La precisió de Cuixart sobre la solució del conflicte Espanya-Catalunya com la seva prioritat corona aquestes diferències quan la prioritat de les acusacions i el tribunal és disfressar de justícia una animalada infame i un acte tirànic.
La justícia del rei és la molt espanyola de Peralvillo, on primer s’executava el reu i després s’instruïa la causa. Primer, un any i mig de presó preventiva, després ja es trobarà algun delicte pel què condemnar els acusats.
Però la fiscalia no ha aconseguit demostrar cap delicte, ni rebel·lió, ni sedició, ni malversació. Res. Només ha aconseguit demostrar la seva pròpia incompetència.
Encara que el tribunal faci esforços desesperats per revestir-se de legitimitat i autoritat, no ho aconsegueix. És com si Marchena dugués al fons el nom de Cosidó.
Aquest procés no és només una farsa ridícula sinó també un moment decisiu, crític, en el procés d’independència de Catalunya, avui més a prop que mai. La comprovació que la masmorra no ha vinclat la voluntat dels dirigents independentistes i l’evidència que l’independentisme ha fet un pas de gegant mostrant al món la iniquitat d’aquesta persecució són actes republicans. D’aquesta República Catalana que els franquistes com Arrimadas neguen però que és present a la realitat quotidiana de Catalunya i pot resistir atacs com aquesta manipulació verinosa de la justícia que s’imposa només perquè darrere seu hi ha un exèrcit incapaç de guanyar una guerra exterior però capaç de massacrar el poble.
Així es tanca la primera part d’aquest esperpent valleinclanesc i avui s’obre la segona amb les proves testificals, le declaracions dels testimonis polítics. Estan previstes, entre d’altres, les de Rajoy, Sáenz de Santamaría i Montoro. Està garantit no només que aquests individus mantindran el nivell intel·lectual baixíssim de les acusacions sinó que, amb elles, la mentida més descarada entrarà al judici. No és gratuït: Rajoy ja va declarar (per cert, en condicions humiliants per a la dignitat de la justícia) en un procés que es feia a uns pocavergonyes i xoriços sota la seva responsabilitat i va tenir l’oportunitat de demostrar al món que es pot mentir descaradament, fins a l’increïble (afirmava que no sabia com eren els comptes del seu partit tot i que n’informava com a secretari general) sense que passi res. I menys que res: els jutges que es van empassar aquelles mentides no van moure ni un dit per encausar el dels sobresous per fals testimoni. I ara tampoc no ho faran.
Montoro, el de les amnisties fiscals als amics, dirà que no sabia res de les finances de la Generalitat, tot i que les tenia intervingudes. Sáenz de Santamaría, la que presumia d’haver “decapitat” els líders independentistes, la que va imposar una reforma anticonstitucional de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional per convertir-lo en la seva guàrdia pretoriana, deixarà anar les seves bajanades jurídiques habituals convençuda que és una barreja de Marshall i Kelsen quan no és res més que una fosca buròcrata en una cova d’or que paguem entre tots. I finalment Rajoy, un home per a qui el compliment de la paraula no és un deure moral, això és un falsari per pròpia definició, a qui aquest tribunal escoltarà amb molta atenció.
Podria estalviar-s’ho. Total, ja és clar que aquesta causa és una infàmia.
