I serà més bèstia que el del 2017. Tota l’actualitat ens porta cap una nova decepció, un nou capítol del divorci, un nou xoc de trens, que pot no acabar gens bé (per a l’independentisme, vull dir). La legislatura Torra ha estat la del dol, la de la resistència, la del xàfec repressiu camuflat de promeses de diàleg. Tot el sistema polític i judicial espanyol s’ha esmerçat en impossibilitar qualsevol avenç de l’independentisme (l’electoral, l’argumental, el fàctic, l’administratiu) fins al punt que ara mateix es pot dir que qualsevol resultat electoral que no els agradi és directament atacat per terra, mar i aire fins a l’ofec: el missatge és “catalans, fins que voteu bé no es desbloquejarà res” i això inclou la victòria d’ERC damunt de Junts, que va massa acompanyada d’un 52% del vot per a l’independentisme i d’un relat que combina diàleg amb confrontació, és a dir, que en Pere Aragonès faci el que pugui però amb la vigilància atenta dels seus socis pel que fa a cada pas en la hipotètica “negociació”.
A l’altra banda de la taula hi tenim Podemos, o més aviat l’hi teníem, ja que ara Madrid ha passat a ser un camp de batalla prioritari que farà impossible cap entesa (a curt termini) entre Catalunya i el progressisme espanyol, ben vigilat, per la seva banda, pels límits del PSOE i per l’amenaça de la dreta i el feixisme. Díaz Ayuso ha deixat molt clar que el feixisme no és cap defecte de què avergonyir-se, en una aproximació clara allò que va succeir l’any 36 i que ara, sense cop d’estat militar, sí que podria esdevenir clarament un passeig militar de VOX en unes eleccions espanyoles anticipades.
El suposat “diàleg” haurà d’esperar als resultats madrilenys del maig, i això que els indults i les reformes del Codi Penal estaven previstos per desembre, sense que entrin en la discussió cap llei d’amnistia ni molt menys cap referèndum d’autodeterminació. Per molt que el diàleg es restablís el mes de juny (perquè s’hagués contingut l’auge de la dreta a la capital de l’Estat, cosa improbable), els termes ja estan clars si hem de fer cas dels gestos i les declaracions: no hi haurà referèndum pactat. Un final que era previsible, sí, però també era important que l’independentisme, després de la investidura de Pedro Sánchez El Dialogant, recorregués tot el camí sencer fins a aquesta enèsima decepció. Com que el temps està acceleradíssim, ja som a les portes d’aquest nou drama: Espanya no ha mogut un dit per a l’entesa amb Catalunya (“l’encaix”, en diuen alguns) després de quatre anys des del 2017.
Certament, el fet de no haver fet res (però res de res) en aquest tema serveix a Sánchex per a evitar un acens exponencial de VOX (uns indults farien pujar els feixistes com l’escuma), però d’altra banda ens podria precipitar a tots cap a la convocatòria d’eleccions generals perquè ni Pablo Iglesias (com s’ha vist) ni ERC no poden aguantar més mesos sense avenços. Diria, juraria, però veurem (no es pot descartar que la retirtada d’Iglesias serveixi, justament, per a mantenir la fórmula de govern tot sacrificant una de les seves cares visibles). Jo penso que anem a eleccions: i, un cop se sàpiguen els resultats del nou Congrés dels Diputats, sabrem si tindrem un govern progressista renovat o bé (el més probable) una Gran Coalició amb el PP (amb l’excusa de les reformes imposades per Europa) o bé, gens descartable, ministres feixistes a Espanya. Els quals es podran escudar argumentalment, amb raó, que Espanya ja haurà tingut ministres comunistes. Ara ja s’hi val tot.
Veurem com agafen aquestes tres hipòtesis a l’independentisme: cansat? Frustrat? Fort? Dividit? “Preparat” després de quatre anys del “no estàvem preparats”, o encara no? Passi el que passi, es constata que les promeses de l’esquerra espanyola eren (són) un engany i que sempre hi ha una excusa per a no afrontar de cara el tema català. M’ho va dir fa poc una persona propera a l’entorn de Pedro Sánchez, al progressisme, a la concepció plurinacional, al reformisme, etcètera: “ja sé que seria bonic trobar un millor encaix i negociar-lo amb Catalunya, però fixa’t una cosa: de fet, què hem de negociar? Per què hauríem de negociar? Què has de negociar, quan la nostra causa nacional ha guanyat i la independentista ha perdut?”. L’esquema mental a Madrid, a esquerra i dreta, és aquest: no ens enganyem. Una altra cosa és que puguem aprofitar-ho per escriure un guió favorable, diguin-li eixamplament de la base o nou full de ruta, tant se val, una presa de forces o de vitamines per a la nova embestida que s’acosta.
Però no s’agafen forces amb una imatge de divisió diària entre socis, amb una sensació de pèrdua total del nord, amb retrets constants en forma d’autobiografies o de declaracions o piulades, o amb retòrica del conflicte sense tenir res calculat al darrere. Cal que l’independentisme s’armi dialècticament i logísticament, perquè el xoc de trens que s’acosta no és cap xoc que es pugui defugir. Ja no serveix de res que algú “moderat”, sigui del partit que sigui, cridi a desviar el camí per a evitar el tren. No, no: com va passar el 2017, el tren ja és massa a prop i ens persegueix sense canvis de via visibles. Podia haver-se fet una altra cosa quan era terra plana, quan la velocitat havia baixat, quan semblava que els camins podien ser més harmònics. Però m,olt aviat això deixarà de ser possible: és com quan acabes de pujar amb la cadena de la muntanya russa, que s’acosta una baixada empinadíssima.
Que tothom es prepari, doncs. Que tothom es prepari per al segon “round”, que agafarà la causa espanyolista amb una probable sentència del TJUE que deixarà la seva democràcia al descobert (no descartin que aquesta sentència faci superflus els indults o les amnisties perquè anul·li tot el procés judicial del TS, i no descartin que sigui també l’inici d’un “diàleg” forçat). Però això també pot coincidir amb un rearmament probable de l’extrema dreta i amb una pèrdua total de marge de l’Estat per a corregir el rumb adoptat des del 2017 (quan el pendent s’accentua, ho fa per a tothom: també per a l’esquerra espanyola). També ens agafarà aquí menys preparats del que voldríem, segons sembla, i amb el deure de trobar de nou fórmules imaginatives per a (com el 2017) complementar l’acció dels polítics amb la del lideratge de la societat civil. No sé si amb la jurisprudència europea a favor de les unilateralitats, però potser sí en contra de certs càstigs penals.
Perquè a veure, tinguem present una cosa: quan la República va indultar el govern Companys, no hi havia rei. Això és important. I és que dubto que Felip VI tingui l’estómac per a signar uns indults que no vagin acompanyats d’una rendició incondicional, que és el que de forma clara es pretén. Han passat quatre anys i Espanya no s’arregla, ni fa gestos per arreglar-se, mentre Catalunya tampoc no acaba de sortir d’un empat que la fa anar també coixa però que l’aboca, indefectiblement, cap a continuar plantejant l’autodeterminació i/o la independència. S’està acabant el temps, s’ha acabat el temps, i no s’ha fet res. Tornem a ser al cap del carrer, no hi ha preparada (en termes de Fèlix Riera) cap “pista d’aterratge” fiable o sòlida per als que vulguin “rectificar”.
Per això penso que tornarem molt aviat (passat l’estiu) a un moment molt semblant al 2017, amb la tensió que això comporta. Només que ara l’adversari no serà el PP, sinó o bé un PSOE lligat de mans o bé una extrema dreta més inclinada a la història dels afusellaments (“el lado bueno de la historia”) que a la història dels indults. Per no parlar del nostre gran adversari, l’únic que de debò sempre ens ha acabat derrotant: nosaltres mateixos. “Comunismo o libertad”, ens plantegen ara. Aquesta dicotomia és una trampa que ja vam viure fa vuitanta anys, i que amaga el suposat deure d’elegir entre l’autoritarisme d’esquerres o l’autoritarisme de dretes. “Monarquia? República? Catalunya!”, hi responia Cambó, però quan el van fer escollir entre un ordre o l’altre sempre va escollir l’ordre monàrquic.
Tothom té les seves preferències i interessos, aquí: fins que deixem de preguntar-nos per l’ordre que ens convé a Espanya (que sembla lluny de reformar-se) i ens plantegem, d’una vegada, crear un nou ordre. Un nou Estat. Jo em nego a que em facin escollir entre dos autoritarismes forans sinó que vull escollir (atesa la manca d’alternatives) entre un “sí” o un “no”. De fet, fa quatre anys l’elecció (oficiosa) catalana va ser clara. Ara la cosa arriba (i oficialment) al 52% dels votants. No ho sé, senyors, però diria que aquesta tardor no ens ha d’agafar confessats, que també: sinó molt (i molt) ben preparats.
84 
2 
