I serà més bèstia que el del 2017. Tota l’actualitat ens porta cap una nova decepció, un nou capítol del divorci, un nou xoc de trens, que pot no acabar gens bé (per a l’independentisme, vull dir). La legislatura Torra ha estat la del dol, la de la resistència, la del xàfec repressiu camuflat de promeses de diàleg. Tot el sistema polític i judicial espanyol s’ha esmerçat en impossibilitar qualsevol avenç de l’independentisme (l’electoral, l’argumental, el fàctic, l’administratiu) fins al punt que ara mateix es pot dir que qualsevol resultat electoral que no els  agradi és directament atacat per terra, mar i aire fins a l’ofec: el missatge és “catalans, fins que voteu bé no es desbloquejarà res” i això inclou la victòria d’ERC damunt de Junts, que va massa acompanyada d’un 52% del vot per a l’independentisme i d’un relat que combina diàleg amb confrontació, és a dir, que en Pere Aragonès faci el que pugui però amb la vigilància atenta dels seus socis pel que fa a cada pas en la hipotètica “negociació”.

A l’altra banda de la taula hi tenim Podemos, o més aviat l’hi teníem, ja que ara Madrid ha passat a ser un camp de batalla prioritari que farà impossible cap entesa (a curt termini) entre Catalunya i el progressisme espanyol, ben vigilat, per la seva banda, pels límits del PSOE i per l’amenaça de la dreta i el feixisme. Díaz Ayuso ha deixat molt clar que el feixisme no és cap defecte de què avergonyir-se, en una aproximació clara allò que va succeir l’any 36 i que ara, sense cop d’estat militar, sí que podria esdevenir clarament un passeig militar de VOX en unes eleccions espanyoles anticipades.   

El suposat “diàleg” haurà d’esperar als resultats madrilenys del maig, i això que els indults i les reformes del Codi Penal estaven previstos per desembre, sense que entrin en la discussió cap llei d’amnistia ni molt menys cap referèndum d’autodeterminació. Per molt que el diàleg es restablís el mes de juny (perquè s’hagués contingut l’auge de la dreta a la capital de l’Estat, cosa improbable), els termes ja estan clars si hem de fer cas dels gestos i les declaracions: no hi haurà referèndum pactat. Un final que era previsible, sí, però també era important que l’independentisme, després de la investidura de Pedro Sánchez El Dialogant, recorregués tot el camí sencer fins a aquesta enèsima decepció. Com que el temps està acceleradíssim, ja som a les portes d’aquest nou drama: Espanya no ha mogut un dit per a l’entesa amb Catalunya (“l’encaix”, en diuen alguns) després de quatre anys des del 2017.   

Certament, el fet de no haver fet res (però res de res) en aquest tema serveix a Sánchex per a evitar un acens exponencial de VOX (uns indults farien pujar els feixistes com l’escuma), però d’altra banda ens podria precipitar a tots cap a la convocatòria d’eleccions generals perquè ni Pablo Iglesias (com s’ha vist) ni ERC no poden aguantar més mesos sense avenços. Diria, juraria, però veurem (no es pot descartar que la retirtada d’Iglesias serveixi, justament, per a mantenir la fórmula de govern tot sacrificant una de les seves cares visibles). Jo penso que anem a eleccions: i, un cop se sàpiguen els resultats del nou Congrés dels Diputats, sabrem si tindrem un govern progressista renovat o bé (el més probable) una Gran Coalició amb el PP (amb l’excusa de les reformes imposades per Europa) o bé, gens descartable, ministres feixistes a Espanya. Els quals es podran escudar argumentalment, amb raó, que Espanya ja haurà tingut ministres comunistes. Ara ja s’hi val tot. 

Veurem com agafen aquestes tres hipòtesis a l’independentisme: cansat? Frustrat? Fort? Dividit? “Preparat” després de quatre anys del “no estàvem preparats”, o encara no? Passi el que passi, es constata que les promeses de l’esquerra espanyola eren (són) un engany i que sempre hi ha una excusa per a no afrontar de cara el tema català. M’ho va dir fa poc una persona propera a l’entorn de Pedro Sánchez, al progressisme, a la concepció plurinacional, al reformisme, etcètera: “ja sé que seria bonic trobar un millor encaix i negociar-lo amb Catalunya, però fixa’t una cosa: de fet, què hem de negociar? Per què hauríem de negociar? Què has de negociar, quan la nostra causa nacional ha guanyat i la independentista ha perdut?”. L’esquema mental a Madrid, a esquerra i dreta, és aquest: no ens enganyem. Una altra cosa és que puguem aprofitar-ho per escriure un guió favorable, diguin-li eixamplament de la base o nou full de ruta, tant se val, una presa de forces o de vitamines per a la nova embestida que s’acosta.   

Però no s’agafen forces amb una imatge de divisió diària entre socis, amb una sensació de pèrdua total del nord, amb retrets constants en forma d’autobiografies o de declaracions o piulades, o amb retòrica del conflicte sense tenir res calculat al darrere. Cal que l’independentisme s’armi dialècticament i logísticament, perquè el xoc de trens que s’acosta no és cap xoc que es pugui defugir. Ja no serveix de res que algú “moderat”, sigui del partit que sigui, cridi a desviar el camí per a evitar el tren. No, no: com va passar el 2017, el tren ja és massa a prop i ens persegueix sense canvis de via visibles. Podia haver-se fet una altra cosa quan era terra plana, quan la velocitat havia baixat, quan semblava que els camins podien ser més harmònics. Però m,olt aviat això deixarà de ser possible: és com quan acabes de pujar amb la cadena de la muntanya russa, que s’acosta una baixada empinadíssima.

Que tothom es prepari, doncs. Que tothom es prepari per al segon “round”, que agafarà la causa espanyolista amb una probable sentència del TJUE que deixarà la seva democràcia al descobert (no descartin que aquesta sentència faci superflus els indults o les amnisties perquè anul·li tot el procés judicial del TS, i no descartin que sigui també l’inici d’un “diàleg” forçat). Però això també pot coincidir amb un rearmament probable de l’extrema dreta i amb una pèrdua total de marge de l’Estat per a corregir el rumb adoptat des del 2017 (quan el pendent s’accentua, ho fa per a tothom: també per a l’esquerra espanyola). També ens agafarà aquí menys preparats del que voldríem, segons sembla, i amb el deure de trobar de nou fórmules imaginatives per a (com el 2017) complementar l’acció dels polítics amb la del lideratge de la societat civil. No sé si amb la jurisprudència europea a favor de les unilateralitats, però potser sí en contra de certs càstigs penals.  

Perquè a veure, tinguem present una cosa: quan la República va indultar el govern Companys, no hi havia rei. Això és important. I és que dubto que Felip VI tingui l’estómac per a signar  uns indults que no vagin acompanyats d’una rendició incondicional, que és el que de forma clara es pretén. Han passat quatre anys i Espanya no s’arregla, ni fa gestos per arreglar-se, mentre Catalunya tampoc no acaba de sortir d’un empat que la fa anar també coixa però que l’aboca, indefectiblement, cap a continuar plantejant l’autodeterminació i/o la independència. S’està acabant el temps, s’ha acabat el temps, i no s’ha fet res. Tornem a ser al cap del carrer, no hi ha preparada (en termes de Fèlix Riera) cap “pista d’aterratge” fiable o sòlida per als que vulguin “rectificar”.

Per això penso que tornarem molt aviat (passat l’estiu) a un moment molt semblant al 2017, amb la tensió que això comporta. Només que ara l’adversari no serà el PP, sinó o bé un PSOE lligat de mans o bé una extrema dreta més inclinada a la història dels afusellaments (“el lado bueno de la historia”) que a la història dels indults. Per no parlar del nostre gran adversari, l’únic que de debò sempre ens ha acabat derrotant: nosaltres mateixos.   “Comunismo o libertad”, ens plantegen ara. Aquesta dicotomia és una trampa que ja vam viure fa vuitanta anys, i que amaga el suposat deure d’elegir entre l’autoritarisme d’esquerres o l’autoritarisme de dretes. “Monarquia? República? Catalunya!”, hi responia Cambó, però quan el van fer escollir entre un ordre o l’altre sempre va escollir l’ordre monàrquic.

Tothom té les seves preferències i interessos, aquí: fins que deixem de preguntar-nos per l’ordre que ens convé a Espanya (que sembla lluny de reformar-se) i ens plantegem, d’una vegada, crear un nou ordre. Un nou Estat. Jo em nego a que em facin escollir entre dos autoritarismes forans sinó que vull escollir (atesa la manca d’alternatives) entre un “sí” o un “no”. De fet, fa quatre anys l’elecció  (oficiosa) catalana va ser clara. Ara la cosa arriba (i oficialment) al 52% dels votants. No ho sé, senyors, però diria que aquesta tardor no ens ha d’agafar confessats, que també: sinó molt (i molt) ben preparats.

Comentaris

    Vendetta Març 17, 2021 | 21:03
    Putaejpanya sempre
    Jo Març 17, 2021 | 22:45
    No passarà res. Els espanyols ho tenen tot controlat. El govern espanyol , l 'Ibex-35 i els mitjans de comunicació "catalans" afins (TÑ3, Vanguardia, Ara, RAC1) ja han col.locat al seu titella d'ERC a la generalitat. Com ja es comença a dir és un bartomeu que ho destruirà tot des de dins. Hores més fosques per als catalans s'acosten. Un lent però imparable declivi.
    81
    108
    Respon
    Narcís Març 17, 2021 | 22:59
    Què noooo, que no passa res amb el feixisme forà .. no debades hi ha la ' constitución ' i llur TC així com el codi penal i llur AN i TS per a qüestions delictives d' allò més ( que és un acudit ! ) ! PD : un estat que passa olímpicament dels DDHH .. de la Convenció Europea d' aquests.. de l' ONU .. del TJUE .. de . . . tot i signat com membre . . . . . mai per mai pot ser Estat de res !
    avia Març 18, 2021 | 05:13
    Molt interessant article, no hi ha res a fer a españa "ni autoritarisme de dretes ni autorisme d'esquerres". Endevant nosaltres els catalans, al centre no hi tenom res a fer nomes a perdre.
    David. Març 18, 2021 | 08:31
    No hi haurà segon round com diu l'articulista perquè ni tan sols hi va haver el primer. Tant ERC com ANC han presentat una actitud de vasallatge i inofensiva , respectivament. Quan la gent s'emprenyava o reaccionava ho criticaven o frenaven. JuntsxCat igual amb la seva gestió del Mossos i la generalitat fent d acusació contra indepes ..... Com es diu en altres comentaris l'Ibex-35 i els espanyols ho tenen tot ben lligat. I ara encara més amb el bartomeu que han col.locat de presi de la generalitat. Mentrestant la llengua es seguirà extingint i seguirem essent una trista regió espanyola cada dia més pobre. (en part gràcies als nostres conciutadans espanyols que voten partits unionistes però també i sobretot gràcies al botiflerisme d'ERC i la covardia d'ANC).
    Donec Perficiam Març 18, 2021 | 09:17
    Tindrem racció doble de llenties. Aixó és el que passarà. Caspaña mai (a veure si ho entenen d'una podrida vegada) mai ens deixarà marxar, per la sencilla raó que és un estat en fallida econòmica i no pot passar la vergonya de perdre l'únic territori del que xucla (i molt). Si perd Catalunya, Europa la tindrà de rescatar. Són faves comptades. Pel que fa a Catalunya, ja podem cridar, denunciar, discutir i bla bla bla bla, que no ens menjarem el rosco de la República fins que no fem accions "contundents" que demostrin al món que realment estem disposats a tot. He dit a "tot". Caspaña no deixarà que ho fem pacíficament. Li interessa poder dir al món que sóm desobedients i terroristes. Mentre ens preocupi cremar contenidors...no avançarem. En totes les independències del món mundial, s'ha perdut algo més que contenidors....
    Holaks Març 18, 2021 | 10:54
    Els indepres teniu una diarrea mental que déu n´hi do
    LLARENA dPENA Març 18, 2021 | 17:08
    Si ve VOX, que vingui. No hi haurà cap diferéncia real entre PSOE, PP, Cs, Podemos i qui sigiui. Per part dels catalans, és una simple questió que només d'EAC (Esquerra Autonomista) ha de decidir: república catalana, d'una vegada com diuentant sovin només de boquilla peró sense cap voluntat ni intenció de fer-la o independéncia d'una puta vegada. És questió que els nous autonoimistes catalans (EAC) s'apunti al carro de la república catalana. Només aixó, i treballar per aconseguir-la amn totes les consequències si és que la volen. Només que els catalans que volen la república catalana veiesin que l'actual EAC no te cap interés en tirar endavant la república catalana, deixent-si de votar-los, estic segur que no tindrien més remei que, forçats per no desapareixer, s'apuntarien. I molt important, que tin guin clar els d'EAC, que tots els camuflats respecte la indepèndència han anat bdesapareixent en molt poc temps.
    La realitat Març 18, 2021 | 20:02
    Vots independentistes amb presència parlamentària: 48%; total sent molt optimistes i comptant els partits extra-parlamentaris: 51% i unes dècimes. Si feu malament els números vostres conclusions mai tindran validesa, indepes. I, per descomptat, el secessionisme no ha arribat al 52% en aquestes eleccions.
    Sense por i enfonsament el burdell dir españa Març 19, 2021 | 05:40
    2022, enfonsament total d'españa dels gossos franquistes. Catalunya independent
      Burdeles de España Març 19, 2021 | 17:19
      ¿Quién no conoce los Paradise, Love, Lady Dallas y Gran Madame de la Junquera?. ¿Quién no recuerda los míticos y desaparecidos burdeles Pub 240, Aribau 64, Bailén 22 o President Palace de Barcelona?. ¿Qué decir de los también ausentes Riviera o Saratoga de la autovía de Casteldefels?.

Nou comentari