Crec que amb el tripartit, i amb el debat estatutari, en el fons hem assistir a uns set anys de diàlegs de sords. Rodes de premsa sense dret a preguntar, frases de compromís per a no desfer equilibris de pacte governamental, silencis calculats, eufemismes prudents, distàncies molt marcades entre govern i oposició, tacticismes molt extrems, divorci o desafecció entre els governs català i espanyol, un cert campi qui pugui o més aviat un cadascú a la seva, ja ens ho hem dit tot, som com som, a aquells ni aigua. Per necessitat però també com a signe dels temps, aquest Artur Mas acabat d’investir, i al qual li falten (recordem-ho) sis diputats per a tenir majoria absoluta, ha obert les orelles per a escoltar i ha allargat la mà, com a mínim formalment, a la resta de sensibilitats polítiques catalanes (les autòctones i les que no ho són tant). Ja no estem parlant d’humilitat: sinó d’una forma de fer política menys dogmàtica, més flexible, també amb menys condicionants d’equilibri intern. Com que se sent prou fort a dins, pot escoltar a fora i intercanviar cromos (ideològics o pragmàtics) amb les forces que no són la seva. En lloc d’esmerçar energies salvant els mobles del govern, per entendre’ns, presenciarem per primera vegada en set anys una major capacitat d’interlocució i de negociació amb la resta de partits. Ja dic: d’una banda, per necessitat aritmètica. Però també crec que per tarannà: els anys a l’oposició han ensenyat molt i han servit per a modernitzar formes. Com a mínim a can convergent.
La resta de forces han rebut aquesta actitud amb guants de seda: diria que agrada o que, com a mínim, no dóna gaire espai a la rèplica. Ni tan sols amb “jugades” com la de Mascarell. Fa set anys tot era discutible: la nació, l’Estatut, l’esquerra, la dreta, el què volem, el què ens deixaran, on anem, quins drets tenim, qui mana realment a la Generalitat, què es pot fer en política, què és legítim, què és legal, què és bo, qui ho decideix… etcètera. A Mas li ha tocat un any, com a mínim, de coses força indiscutibles: la prioritat de l’economia, la necessitat d’un govern fort, la conveniència d’actituds constructives per part de tothom, l’esgotament (temporal i per empat) del debat Catalunya-Espanya, l’oportunitat de cridar els millors a governar… Això vol dir més certeses, efectivament: però són aquestes certeses bàsiques les que obren major joc al diàleg, sense por a que la casa s’enfonsi. El futur és complex: les formes també ho hauran de ser. I el destí de Catalunya em temo que també serà complex, difícil de respondre amb un simple “independència!”. Hem enterrat, en bona part, la Catalunya de la sordesa i del dogmatisme. Fins i tot del dogmatisme nacionalista. Poca broma.
- CA
