Com pitjor, millor?

Quan tinc dubtes sobre quin tema triar per escriure l’article de la quinzena, faig una lectura als veïns de la secció d’Opinió, per veure si puc oferir una visió que sigui contrapunt d’alguna altra. I avui ho he tingut clar: aquestes eleccions a Corts espanyoles són nostres o no? Ens convé que mani el PP per mobilitzar-nos i ser revulsiu? La negociació, desigual, amb els partits espanyols no val res si no és de màxims?

Després d’una desmobilització de l’electorat, especialment independentista i, en bona part, republicà, la primera que es fa patent després de perdre la primera batalla per assolir la independència, el 2017, cap on han d’anar els partits independentistes (i, particularment, Esquerra)? Cal fer un canvi de direcció estratègica? Per què? Cap a on? Per millorar les condicions per presentar la segona batalla, segur, no per empitjorar-les. Per millorar les condicions de vida dels catalans i les perspectives de formació, de l’ocupació de la creació de riquesa, no per empitjorar-les.

Els defensors del “Com pitjor, millor”, populistes russos, el plantejaven en clau que empitjoressin les condicions de vida dels treballadors era bo per mobilitzar-los contra la tirania i acabar-la; que era bo polaritzar la societat entre reforma o revolució, perquè no hi ha estratègies de conquestes socials (i polítiques) possibles entre el tot o el res.

No he estat mai partidària del “Com pitjor, millor”, mai. Penso que du al derrotisme i que aquesta actitud és la més còmoda per no fer res i tenir sempre la raó, perquè sempre pots valorar que el resultat d’una estratègia o l’altra ha estat fallit, depèn d’on poses el raser.

I de l’experiència política he après que promoure vots nuls polítics tampoc no serveix per a res. Ni promoure l’abstenció militant en moments com els actuals. Perquè no bloqueges els que pretens vèncer o dels que et pretens separar, bloqueges veu, vot i opcions als que hi comparteixes objectius, parcials o totals. Gestionar les contradiccions i la complexitat, i el desencís, i les dificultats, és dur, molest i du molta feina. Però “les meves contradiccions són les meves esperances”, deia Fuster.

Una altra cosa és fer gaire o gens de cas als xantatges polítics de “o jo o el caos” de l’esquerra que mana i que no ha dubtat a fer una opa hostil en forma de crida al vot útil ciutadà als partits que van votar favorablement a la moció de censura que va escombrar Rajoy de la presidència del govern espanyol. I si el derrotisme és, per a mi, estèril i desmobilitzador, el cofoisme t’encega i t’allunya dels objectius. Com deia el mestre Fabra, “Res de cofoisme, res de sentimentalismes, res de llacets [no hi busqueu paral·lelismes, aquí]. Conèixer-nos, esmenar-nos, treballar pel futur”