Bé, doncs ja hi tornem a ser. Militars espanyols aplaudint, en privat, la necessitat d’assassinar vint milions de persones pel bé d’Espanya. Òbviament, no pel bé dels espanyols, la meitat dels quals serien anorreats, sinó pel bé de la seva idea romàntica i sàdica de nació. En ple segle XXI i a Espanya es parla, sense miraments, d’un genocidi. I no és només el cas d’aquest personatge sinó de tota la cort de militars, exmilitars, jutges i polítics que defensen el feixisme com a model de govern. L’Espanya fastigosa de la tirania. De la imposició. De la violència. Si fos un cas aïllat, un papanates que pixa fora de test o un marginat que diu tonteries en solitari, encara podrien dissimular i fer veure que no ha passat. Però això d’aquest militar és una posició ideològica amparada, de manera més o menys subtil, per un grup social amplíssim. Espanya mai no va fer net amb el feixisme. La dictadura mai no va ser jutjada ni condemnada. L’ultradreta, la visió violenta de la política, la imposició per la força d’una idea, és un terreny de joc acceptable per moltíssima gent en aquest país. No només ciutadans, sinó membres destacats dels aparells de l’Estat. I tot comença en el Rei.
Fa unes setmanes parlava amb el cantautor asturià Jerónimo Granda i em deia que la culpa dels mals d’Espanya és el Rei. El fet que la màxima autoritat de l’Estat sigui una figura imposada per collons, sense possibilitat de canviar-la, genera una mentalitat general antidemocràtica. De la mateixa manera que el Rei pot manar perquè sí, l’alcalde considera que pot atorgar una obra pública a un amic perquè sí, i el policia interpreta que pot colpejar un periodista en una manifestació perquè li dona la gana. La monarquia genera, segons Jerónimo Granda, una cadena de comportaments antidemocràtics justificats per l’existència d’un Rei d’arrel feixista. Malgrat ser una teoria exagerada, planteja un aspecte moral prou interessant i ajuda a interpretar la inèrcia profundament antidemocràtica d’aquest Estat. Molesti a qui molesti, dolgui a qui dolgui, les elits espanyoles tenen una tendència feixista interioritzada. Perdoneu-me que insisteixi en els fets de l’1 d’octubre, però són l’evidència innegable de l’esperit espanyol. Aquesta amoralitat egoista és un llast per la pròpia població, que genera anticossos contra la democràcia. Què han de pensar els ciutadans si veuen que l’Estat actua amb violència salvatge contra un referèndum? Evidentment pensaran que les urnes són perilloses i que la llibertat és un perill si contradiu el poder.
VOX, els militars que demanen un cop d’Estat, les meses de diàleg que es burlen dels independentistes, les condemnes injustes contra músics o líders socials o les detencions injustificades de ciutadans catalans anònims són símptomes d’un país perdut. Una nació amb l’ànima corrompuda pel feixisme. Per la idea que les coses es poden imposar per la força. És tan fàcil com això. En certa manera hi ha la idea, en bona part de les elits espanyoles, que el país es pot modelar sense necessitat de posar urnes. Que així com el Rei mana per collons, també es pot canviar el govern, retenir els catalans, tancar un músic o deixar fugir a Joan Carles I per collons. Aquesta mentalitat que la ciutadania no és realment sobirana sinó un soroll de fons que espatlla la idea nostàlgica (i falsa) de la gran nació espanyola. Els molesta l’esquerra, els molesten els bascos, els independentistes, els obrers, els ateus, els pacifistes, els republicans… uns vint milions d’espanyols que, segons sembla, els sobren.
1 
