Quan després de confrontar el projecte “A” contra el projecte “B”, les dues parts contrincants es disposen a dialogar sobre el projecte “B”, això no és una taula de negociació, sinó de rendició. Un diàleg real que possibiliti una negociació ha de ser en igualtat de condicions, basat en el reconeixement mutu i posant sobre la taula els dos projectes en disputa. Per això, el diàleg i la negociació no són mai fruit del voluntarisme ni de la generositat de la part més poderosa, capaç d’esclafar l’adversari, sinó que només s’assoleix quan les forces s’equilibren suficientment com per obligar les parts a seure, parlar i arribar a un acord.
Fem-ho diferent: si el referèndum de l’1 d’octubre s’hagués celebrat en un clima de pau democràtica, la mateixa nit hauríem proclamat els resultats, l’endemà s’hauria declarat la independència i, segons els terminis estipulats, s’hauria posat en marxa la Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República Catalana. Pacíficament, les forces d’ocupació espanyoles s’haurien retirat immediatament i la Generalitat s’hauria fet càrrec de totes les administracions, infraestructures i competències que actualment exerceix el Regne d’Espanya sobre el nostre territori. Els dos governs, el català i l’espanyol, haurien acordat els termes de la independència i, de manera automàtica, el conjunt del sistema internacional hauria donat la benvinguda a la nova república.
El problema, però, és que el conflicte entre el poble català i el règim del 78 no és d’ordre democràtic ni legal: som un país ocupat militarment, controlat políticament i espoliat econòmicament. Per tant, ni les fal·làcies democratistes (dels percentatges de suport ficticis a la independència) ni les fal·làcies legalistes (“de la llei a la llei” o dels tribunals internacionals “salvadors”) no són creïbles ni viables. Són trampes al solitari i responen, més que a una estratègia de rendició, a una rendició inevitable fruit de la manca d’estratègia. És com caure com un pes mort. Però també és per una perspectiva “encara” massa ingènua de la naturalesa de l’Estat: cal entendre d’una vegada per totes que no ens trobem davant d’un contrincant democràtic, sinó d’un règim autoritari i plutocràtic que mai no acceptarà, per voluntat pròpia, l’emancipació lliure del poble català.
De la mateixa manera que no podem pretendre avançar posicions si ens confrontem amb registres tan diferents com són la democràcia i la legalitat contra la violència i la repressió, tampoc podem intentar jugar al seu terreny de joc: la nostra millor arma és i serà sempre l’organització i la mobilització no violenta i massiva. Ara bé, ja que no ens trobem davant d’un conflicte convencional, tampoc les formes de mobilització convencionals seran suficients per tal d’avançar posicions: aquest és l’aprenentatge més important de l’1 d’octubre i, alhora, la debilitat de tot el moviment que hem viscut des d’aleshores, fruit de la manca d’unitat estratègica.
Això en què es tradueix? En articular una estratègia de confrontació i de desgast permanent, a través d’una persistència general indefinida que impedeixi la normalitat política, econòmica i social, mitjançant la desobediència civil i l’organització d’una institucionalitat republicana pròpia a cada pam del territori català i a l’exterior. Cal una resposta coordinada i unitària des de totes les forces democràtiques i republicanes, tant dels partits com de les organitzacions populars, per tal d’endegar una estratègia, no de resistència, sinó de victòria. Tanmateix, els partits que administren el govern autonòmic de la Catalunya sota ocupació espanyola, sembla que s’han reclòs en aquesta desorientació actual i han optat pel tacticisme de curta volada. Així és com es plantegen investir i garantir la governabilitat de Pedro Sánchez, tan sols a canvi d’un diàleg que, com hem dit al principi, consisteix més en una taula de rendició que no pas de negociació.
Per això, sense abandonar la bandera de la unitat estratègica, el Front Republicà esdevé l’única eina útil i realista pel poble català que aspira a emancipar-se, en tant que no pretén aconseguir cap contrapartida autonomista ni la pietat del règim, sinó defensar amb dignitat el mandat de l’1 d’octubre i, en cap cas, situar-se a la tessitura d’haver d’escollir entre un govern anticatalà o un govern del PSOE, valgui la redundància. I si el Front Republicà aritmèticament no fos clau per a la investidura ni per a la governabilitat, cosa que cal contemplar, seria la nafra i el mirall del règim durant una legislatura en què, en la mesura de les seves forces, tractaria de combatre la falsa normalitat en què ens volen instal·lar. No hi ha res a parlar, doncs, amb un règim que té presos polítics i exiliats, així com la voluntat de tot un poble segrestada.
Cal entendre les eleccions espanyoles, en aquest sentit, no com un nou embat democràtic o com una nova oportunitat per “comptar-nos”, sinó com un front més que cal obrir contra el règim, en la lluita per la República Catalana. Perquè actualment el que cal fer és justament multiplicar tots els focus d’inestabilitat possibles i totes les estructures de contrapoder necessàries, per confrontar el projecte democràtic i de justícia social que representa la República Catalana del segle XXI, contra el règim monàrquic i caduc del 1978. El 28-A, doncs, se’ns planteja el següent dilema: enviar diputats catalans al parlament espanyol perquè facin política espanyola o clavar una estaca al cor de la bèstia, votant el Front Republicà.
