Si algú diu que ara és l’hora del sentit comú no està inferint directament que abans no l’hagi estat i que tot plegat el moment polític que viu Catalunya hagi estat gestionat o impulsat més amb els peus que amb el cap. Simplement, quan s’adverteix que ara és l’hora del sentit comú, trobo que és evident que es posa en valor que ha arribat l’hora de la veritat i que cau pel seu propi pes que els partits polítics catalanistes hauran d’interioritzar com mai (i demostrar amb fets que actuen en conseqüència) que junts duran Catalunya allà on han dit que s’hi comprometen o que, junts també, aniran a petar al fons del pou.
Davant d’aquesta realitat sobren ingenuïtats. I així, per exemple, sobra posar-se les mans al cap perquè ERC faci possible una comissió d’investigació sobre el cas Pujol, igual com no ve al cas plànyer-se pels atacs de Madrid. És del tot legítima certa gesticulació política partidista que no faci extensives les xacres dels uns als seus socis, igual com legítimament l’Estat tira de força i de claveguera per defensar allò que creu oportú. O què ens pensàvem? Ara bé, això atenent a un objectiu últim que tant per part dels partits catalanistes com per part del poder espanyol ha de ser una idea de país i de com assegurar-ne la supervivència. I aquí cadascú haurà de fer els seus deures.
A Madrid ja fan com saben. I a Catalunya, els deures dels partits catalanistes (que sumaran molt o faran tot el contrari amb els del conjunt del país) passen per gestionar de forma intel·ligent i hàbil una situació endimoniada per complexíssima. Però ningú va dir que això seria fàcil. I aquí CiU i ERC tenen la gran responsabilitat. I sí, fan la sensació d’estar acorralats, i així els veuen a Madrid, i se’n vanten i es creixen, i això és ideal perquè quan més es confien i es deixen anar és quan més l’acostumen a vessar. Però cal reacció, evidentment. Quan arribarà? Ningú no ho sap i crec que això és el millor de tot.
Perquè sí, tenim una CiU en un estat de xoc permanent, amb la seva gent nedant entre, l’esgotament, la perplexitat i l’emprenyament, que ara l’és sobretot amb ella mateixa o amb aquells qui la lideren o que ho han fet de sempre. Però, i demà? Ara van com a remolc de tot, i s’entén perquè els cauen els míssils pertot, però és en les situacions extremes quan l’ésser humà reacciona de les formes més impensables. És allò de l’instint de supervivència, que cal fer-lo sortir bàsicament quan cal. Els sortirà, a can CiU? És això o una mort (política) segura. Per tant, hi haurà d’haver reacció. A veure com i contra qui la giren, i amb quina força. I ERC? També haurà de prendre decisions com mai abans i sortir del seu propi dilema, que la fa viure entre mantenir i potenciar l’expectativa d’èxit particular, i decidir sacrificar això al servei d’un èxit compartit (ara encara incert).
Caldrà veure si l’expectativa de fracàs dels uns (CiU) i l’expectativa d’èxit dels altres (ERC) es gira contra aquells que més hi confien per veure fracassar el procés. Al final, tot plegat dependrà molt de la reacció d’aquests dos actors polítics clau en el moment precís. De la reacció d’actors individuals i col·lectius que facin un oportú canvi de mentalitat i deixin d’anar a remolc de la tempesta que els envolta i d’allò que han fet i han estat en escenaris tradicionals que no serveixen per al moment extraordinari que vivim. Perquè en grans moments històrics el més impensable ha desencadenat escenaris del tot improbables. I si convenim que el més probable a data d’avui és un gran daltabaix, alerta amb l’efecte bumerang. El país d’amateurs i de xirucaires que sovint projectem que políticament som pot reaccionar ara quan menys ho espera ningú. De fet, el sentit comú diu que o serà ara o potser ja unes quantes generacions no ho veuran.
