En Peyu és un humorista català que presenta un programa de TV3 anomenat Bricoheroes. Resulta que aquesta temporada (la tercera) en Peyu feia un acudit que els responsables de la nostra tele han decidit no emetre. Qui més qui menys ja l’haurà sentit, però per si queda algú despistat, la cosa era una broma sobre Letizia Ortiz fent sexe oral a canvi de diners. En Peyu ha acusat la tele de censurar-li l’acudit per motius polítics i el cap de programes d’entreteniment de TV3, Cristian Trepat, ha explicat a twitter que s’ha mutilat el capítol perquè l’acudit era masclista. Resulta que aquest debat tan interessant s’ha focalitzat en el motiu de la censura. És a dir, si s’ha tallat un fragment d’un programa de la tele pública per motius polítics o per una qüestió de defensa de la dignitat de les dones. Curiosament això em sembla secundari. Hi ha una cosa molt més rellevant i que segurament ens ajudarà a entendre tota la resta del conflicte. Hi ha una veritat objectiva que la gent accepta com un fet ineludible: la tele ha censurat un producte audiovisual sigui pel criteri que sigui. Aquest punt és innegable.
Al final aquesta és la clau perquè si acceptem que una empresa té tot el dret del món de decidir què emet i què no emet, no hi ha debat. Tant se val si és per qüestions polítiques, econòmiques, religioses o de bon gust. Si entenem que un mitjà de comunicació és amo i senyor dels seus continguts, és irrellevant el criteri per exercir aquest control. Ara bé, si pensem que les teles, les ràdios, els diaris o qualsevol mena de corporació dedicada a l’audiovisual no té el dret de controlar els seus productes llavors tant se val per què ho vulguin censurar. Sigui la raó que sigui ens semblarà malament. Pretendre que una empresa dedicada a la comunicació no controli els continguts que emet és una fantasia. Seria el primer cas de la història en què un canal no exerceix un control (per mínim que sigui) sobre els productes que es generen. Fa 20 anys que treballo en mitjans de comunicació i, evidentment, sempre que he escrit guions era conscient dels límits del terreny de joc. I quan no n’he estat conscient algú me’ls ha recordat. Està bé o malament, això?
Passa una cosa molt bonica quan fas humor per la tele o la ràdio: el criteri últim no depèn de tu sinó del canal (o fins i tot de la productora) que t’ha contractat. Si escrius per un client has d’adaptar el teu to al to del client i, en qualsevol cas saps que la decisió final sobre el producte no és només teva sinó del responsable del programa, és a dir, el canal que ho ha d’emetre. Cas a part és si fas un espectacle teatral i un ajuntament, govern o institució religiosa pretén escapçar la teva llibertat artística. Insisteixo en la idea principal, la clau de tot plegat és de si entenem que la televisió pública té el dret i el deure d’aprovar el contingut que emeten. Si és així, és absolutament normal que tallin una peça per ser fidels al seu criteri. Ara bé, també és especialment significatiu que TV3 exhibeixi el feminisme com un motiu vàlid per censurar un acudit. És una radiografia del moment històric que vivim i de com canvien les idees que justifiquen certes decisions.
