La suspensió de l’euroordre contra al president Puigdemont a Itàlia és una bufetada a la justícia espanyola. Al més pur estil Bud Spencer: directa, sorollosa i sense possibilitat de rèplica. Un nou èxit –l’enèsim– de l’independentisme en l’esfera judicial. L’exili continua així acumulant munició per batre la repressió de toga; per cert, apuntalat des del país estant –recordem la “doctrina Junqueras” sobre la immunitat dels diputats europeus, per exemple.
Ara bé, les victòries judicials són necessàriament victòries polítiques? Guarden una associació lineal i mecànica? Tenint en compte el capteniment dels aparells de l’Estat i la calculada ambigüitat que presideix les relacions internacionals, cal concloure que no.
Allò que es guanya als jutjats no ens fa avançar per si sol en l’alliberament nacional efectiu. Suma però no multiplica. Aquest brou es cuina amb més ingredients atès que els processos de canvi polític són multifactorials i responen a fenòmens contingents, mutacions culturals i transformacions materials de la societat. Totes aquestes causes es donen cita al cas català i ofereixen una finestra d’oportunitat excepcional.
Ho dic perquè des d’una part de l’independentisme irredempt s’ha volgut exhibir l’afer de l’Alguer com una constatació empírica de l’estratègia a seguir, això és, la dels embats sense embuts, del momentum demiúrgic, de la unilateralitat per divisa. Fet i fotut, tirar pel dret, saltar-se la taula de diàleg amb l’Estat i, de passada, fer la traveta als companys de viatge que la defensen.
A aquestes altures del Procés hauríem d’haver après algunes coses. Que la Història no concedeix dreceres per anar a Ítaca. Que el moviment independentista està obligat a accionar diverses palanques alhora, amb la precisió del malabarista. Que la comunitat internacional ens demana no abandonar la bandera del diàleg. Que la intel·ligència desatenta als focs d’artifici, venç l’ocurrència. I que ser molts i convençuts és millor que ser pocs i purs. No endebades, algú va dir que el canvi es produeix quan la gent corrent fa coses extraordinàries. I un altre va reblar que “els catalans fan coses”. O sigui que ja ho tenim això!
