El govern de la Generalitat, com tots els governs del món, ha de bregar amb la imprevisibilitat constant que genera la situació de pandèmia: mesures noves que cal prendre i modular en funció dels índex de propagació i rebrot, sempre incòmodes per un ésser humà que sol ser partidari del confort que proporcionen l’estabilitat i la calma. A més, com qualsevol govern democràtic, està sotmès a la fiscalització i a la crítica de l’oposició, més dura normalment en els països més propensos al maniqueisme polític. Però més enllà d’aquests reptes, compartits amb els governants dels països del nostre entorn, el govern de Catalunya té una dificultat afegida, que és la seva interinitat, fruit d’un context electoral que ja fa més d’un any que s’allarga innecessàriament. Així doncs, a més de la realitat sanitària movedissa i de les diatribes dels seus detractors, se les ha d’heure amb les travetes entre els seus membres i un discurs que vol desprestigiar l’existència mateixa de la institució, abonat especialment per una de les potes de la coalició governamental amb l’esperança de pescar en aigües tèrboles.
Amb tota aquesta cridòria, és molt fàcil intentar fer quallar la sensació que el govern de Catalunya està tenint una actuació nefasta, lamentable i, fins i tot, vergonyosa. Als planys d’aquells que estan descontents, amb raó, perquè les restriccions que ens ha tocat viure els malmeten les oportunitats, s’hi sumen els que ja hi eren contraris per raons purament ideològiques i, a sobre, bona part dels que haurien de defensar-lo hi tiren llenya al foc per motius electoralistes, intentant posar en dubte constantment la feina de l’altre soci en comptes de defensar un projecte comú. No és estrany, doncs, que veiem a les xarxes i a les tertúlies reaccions histriòniques es faci el que es faci.
Aquests darrers dies hem vist dues mostres d’això que comentàvem. D’una banda, la famosa festa rave celebrada a Llinars del Vallès que, en una filigrana més en l’art d’intentar carregar el mort a l’altre, la conselleria d’Interior va voler fer creure que depenia del departament de Salut aturar aquell despropòsit. Després es va saber que no es disposava de prou efectius policials i que ja s’havien parat altres festes similars sense haver de recórrer a cap protocol sanitari. Però, fins i tot així, ¿el fet que hi hagués ballaruga furtiva en una nau industrial ha estat un problema exclusiu del govern català, causat per una gravíssima incompetència autòctona? Doncs no. Durant la nit de Cap d’Any a França es va desmantellar una discoteca clandestina que havia aplegat 2.500 persones, moltes de les quals vingudes d’altres països, no sense que abans els gendarmes s’haguessin hagut de retirar foragitats a cops de roc i abandonant un vehicle policial calcinat. Protecció Civil de França va explicar que calculava que paral·lelament centenars de festes semblants s’estaven celebrant a tot el país. Si això hagués passat aquí semblaria l’apocalipsi.
L’altre exemple l’hem tingut amb l’inici de la campanya de vacunació i el coll d’ampolla en la logística per a la distribució del remei contra el virus. Si llegíem alguns tuits i ens escoltàvem determinats analistes, semblava que era una problemàtica exclusiva d’aquest país, fruit d’alguna mena de tara nacional. Prenent una perspectiva més ampla veiem que la demora s’ha produït a diversos països europeus, que Catalunya va a un ritme de vacunació igual que el d’Itàlia, lleugerament inferior que el d’Alemanya i molt superior al de França. Abans, també havia semblat que només a les residències d’avis catalanes s’havia patit amb especial dramatisme l’impacte del coronavirus. Malauradament, també al Regne Unit, Itàlia, França, Irlanda, Bèlgica, els Estats Units o el Canadà, només per citar-ne alguns casos, s’han viscut situacions gravíssimes en aquests centres que han despertat una gran preocupació, han generat crides a replantejar el model i han comportat crítiques als governs. En canvi, ben poc sentim parlar del correcte funcionament de les escoles i instituts on s’hi està garantint, gràcies a una baixa propagació del virus a les aules, el dret a l’educació per a nens i joves. La crítica sanguinària i el sensacionalisme sempre són més fàcils de vendre.
De la cantarella petulant de la Dinamarca del sud i del Massachusetts dels Estats Units d’Europa hem passat a fustigar-nos com si fóssim un país tercermundista i subdesenvolupat. Entre poc i massa: per governar-nos haurem d’aprendre a entomar amb realisme i serenitat tant les nostres virtuts com els nostres defectes i limitacions.
12 
7 
