En el puzle autonòmic espanyol totes les peces encaixen menys una: Catalunya. Galícia està totalment controlada pel PP, i si mai aquest partit és desallotjat del govern, qualsevol alternativa passa per un govern on hi hagi el PSOE. Per tant, Galícia no és ni serà un problema per a l’estat. El País Valencià i les Illes juguen la lliga de la política espanyola, amb alternances PP-PSOE. Euskadi és la peça pintada de color diferent, però que no per això deixa d’encaixar harmònicament en el conjunt. Amb els seus furs i el seu concert econòmic perfectament constitucionals, va fent amb una suficiència insultant però sense posar en qüestió res de fonamental. De fet, la seva excepció reforça el sistema. També allà no hi ha cap possibilitat de govern sense el PNB o el PSOE. Tot controlat.
Catalunya encaixava, però ja no. La sentència de l’Estatut i l’1 d’Octubre –i tot el que ha passat entremig de les dues dates- han modificat radicalment els contorns polítics del país i la peça catalana ja no tornarà a tenir la forma que tenia. Agradi o no, això és irreversible i obre tres escenaris de futur. El primer és que l’independentisme, a través de majories electorals àmplies i sostingudes en el temps, probablement combinades amb un moment insurreccional final, aconsegueixi el seu propòsit i Catalunya esdevingui un estat independent. El segon escenari és que l’estat espanyol assumeixi el principi de realitat (la peça catalana ja mai més no encaixarà en el forat que ocupava abans) i li dissenyi a Catalunya un vestit a mida, a imitació de l’excepció basca. Un nou pacte molt difícil d’imaginar donada la relació de forces a la nació hegemònica, però que hauria de tenir traducció constitucional si vol estar igual de blindat que el basc i no quedar sotmès al caprici juridicopolític del TC o d’un hipotètic govern espanyol de la dreta i la ultradreta.
El tercer escenari és la cronificació de la situació actual, amb un estat espanyol sense voluntat d’innovar per acomodar la Catalunya post 1-O i un independentisme resilient i majoritari a les institucions, però alhora incapaç d’imposar la seva solució. Probablement aquesta és la hipòtesi més realista a curt i mig termini, a no ser que l’independentisme aconsegueixi decantar molt clarament la balança de la relació de forces dins de Catalunya, cosa que podria provocar l’activació dels escenaris 1 o 2.
En qualsevol cas, el retorn a la situació anterior a la sentència de l’Estatut és inimaginable. Catalunya ha mutat, i ni és ni vol ser el motor i la punta de llança del desenvolupament de l’estat autonòmic, assumint tots els costos i enduent-se tots els insults per a que després totes les altres comunitats es beneficiïn per igual dels seus assoliments. Aquell món s’ha acabat i ho sap tothom, per això sorprenen els esgarips escandalitzats per l’absència de Pere Aragonès a la conferència de presidents autonòmics. Aquesta trobada anual no és cap reunió de treball, no s’hi decideix res: no és més que una escenificació ritual de l’estat autonòmic del 78, una litúrgia d’un sistema en el qual Catalunya ja no encaixa. Deixar-hi la cadira buida ha estat un acte de pedagogia política.
