El model policial d’ordre públic. Un concepte que malauradament torna a protagonitzar el debat polític i social arran de les protestes iniciades per l’engarjolament d’en Pablo Hasél. Dic malauradament perquè torna a la palestra com a conseqüència de vàries imatges concretes que no han estat massa exemplificadores d’una bona tècnica policial en democràcia, i sobretot pel brutal buidatge d’un ull a una manifestant que es produeix amb algun tipus de projectil de precisió dels mossos.
Quan es parla de la policia en si mateix és perquè passa un esdeveniment dolent en un o altre sentit. El millor seria que es mantingués completament fora de la lluita política. No perquè no s’hagi de debatre, sinó perquè no sigui necessari col·locar-los al mig del debat polític, perquè cap actuació desafortunada tampoc ho faci necessari.
Calen canvis? Reestructuracions? Naturalment. I profundes. I en l’estructura profunda del Departament. Calia revisar l’ús del Foam? Segurament, vist el resultat i la (lògica) indignació popular, sí. Però si per pactar la investidura amb la CUP ha calgut un acord polític quant a l’ús del foam, i si (a més) aquest s’ha hagut de prendre ràpid i sense informació a dintre del Cos de Mossos d’Esquadra (en endavant CME) hem de llançar el missatge que buscarem ràpidament alternatives menys lesives, potser a través d’una taula política o comissió parlamentària, amb participació tècnica d’experts propis i d’altres policies d’arreu de l’estat i del món.
Perquè si no, és cert, com comentava un representant sindical a la TV, que només deixem als mossos l’alternativa de l’enfrontament cos a cos. “La funció de les unitats antidisturbis es pot resumir en dues tasques: contenir i dispersar”, comenta en una entrevista un veteraníssim comandament del CME que va dirigir la Brimo. Fer això amb garanties democràtiques per la ciutadania i amb seguretat per la pròpia plantilla requerirà de noves alternatives, per mantenir operativament la mitja i llarga distància en situacions de problemes greus.
La especialització de la unitat i les eines de que disposen, han fet que tingui un model diferenciat al CNP o la Guàrdia Civil, que disposen, per exemple, entre el seu arsenal encara de les antigues pilotes de goma, i no els tremola la mà per fer-les servir. Hem de deixar enrere, precisament, els models espanyol i francès, més durs, “d’aproximació robusta”, amb unitats entrenades per la gestió directa i amb eines purament reactives i dissuasives, que gestionen més l’algaravia que no l’ordre públic.
La Brimo dels últims anys té components del model suec, de l’alemany, del britànic i d’Irlanda del Nord, configurant un model eclèctic i mixt. Ens hauríem d’apropar encara més al model suec, basat en l’aproximació dialogada als manifestants; la mediació, per tant, ha de tenir un paper encara més clau i s’ha de veure com un instrument estratègic abans de cada actuació, no merament tàctic.
La base ideològica europea contemporània dels models d’ordre públic fou descrita per Otto Adang, catedràtic d’Ordre Públic de l’Acadèmia de Policia Holandesa, qui distingia tres nivells per gestionar un altercat. En primer lloc, la gestió de la pau social, que implica una ingent tasca informativa prèvia dels moviments socials. En segon, la gestió de la manifestació o la protesta en si, és a dir, el que tècnicament es coneix com a “control de la massa”. I un tercer nivell que seria la gestió de l’enfrontament si es produeix (és precisament el que s’hauria de voler evitar).
Pels experts catalans en seguretat aquests tres nivells s’han de convertir en quatre punts de treball. En primer terme, una informació prèvia que inclou quin tipus de manifestants hi haurà, quines intencions té i les possibilitats de moviment. Una primera part que implica treballar varis escenaris en prospectiva per poder preveure moviments o tàctiques concretes. Una tasca de pura estratègia. En segon lloc, la comunicació amb el manifestant, fins i tot, a les concentracions no autoritzades o comunicades. En tercer lloc l’objectiu: un punt important perquè la policia pugui prendre decisions pacificadores, com per exemple facilitar ruta o lloc de protesta alternatius. En última instancia, la intervenció diferenciada, és a dir, l’actuació dels antidisturbis dirigida a col·lectius concrets que puguin generar enrenou.
Per fer tot això i treballar encara més en la direcció apuntada de més mediació i contacte previ amb les protestes cal doncs, que des de la part política es garanteixi als mossos noves alternatives per mantenir aquesta mitja i llarga distància i que no ens vegem abocats a imatges més ferotges per l’ús directe de les defenses i el cos a cos.
El CME té més possibilitats al calaix, com el gas pebre o el canó d’aigua. Sempre s’ha evitat el seu ús per la mala premsa que comporten cada vegada que s’ha insinuat la seva utilització, però s’han de buscar alternatives davant la futura desaparició del Foam que s’acaba de pactar. Podem estudiar també la incorporació de tanques, de malles de contenció, efectes sonors, luminotècnia i fins i tot, un reproductor de calor. Cap eina és infal·lible, però si els experts ens haguessin de recomanar alguna cosa, seria el canó d’aigua, molt utilitzat per exemple a Holanda, perquè malgrat la perillositat que un manifestant prengui mal sempre hi és, es pot regular la pressió segons la intensitat de la protesta.
Un altre dels problemes que destaquen és l’escassetat de membres a les unitats antidisturbis del CME. Una unitat que no arriba al mig miler d’efectius es queda curta. La falta de suficients agents provoca problemes de coordinació i de tàctica operativa. Serien necessaris més efectius per poder aplicar amb més eficàcia estratègies de contenció que ja estan als seus protocols, precisament amb la idea d’evitar amb més eficiència l’enfrontament a través d’una major presència estàtica.
A més, hem d’aplicar paciència i contemporitzar les protestes actuals en un entorn de pandèmia, malestar acumulat, crisis econòmica i social, alt percentatge d’atur juvenil, pobresa cronificada… de fet, les situacions de pillatge i protesta no són exclusives de disturbis a Catalunya; els disturbis que s’han vist a Barcelona es repeteixen en qualsevol protesta d’arreu.
I tot i així, posant tota la cura en l’aplicació del model, lamentablement no hi ha cap model ni cap recepta que et garanteixi que una manifestació no acabi amb ferits o danys a les persones. Però es pot posar tot el seny en intentar-ho, i alhora deixar eines adequades a la nostra policia. Comencem per escoltar-los.
———————————-
(Carles Castillo és diputat d’ERC per Tarragona i ha sigut portaveu durant dues legislatures a la comissió d’Interior, pel PSC)
11 
23 
