Ah… l’humor. Quina cosa més curiosa això dels acudits. S’acaba la cerimònia dels Goya i ja corren per les xarxes aquells atabalats de sempre que acusen els pallassos de traïció. El pobre Buenafuente ha de suportar estoicament els xalats de banda i banda. Els que el fan fora del país per haver fet un acudit del Puigdemont, els que no el volen ni veure perquè no ha dit res dels presos polítics i els que sospiten del vestit groc de la Sílvia Abril. Ah, l’humor… Què seriós és, això de fer acudits. Sobretot a Catalunya, on som uns veritables experts en intentar utilitzar la comèdia per explicar punts de vista polítics o ideològics. Som uns professionals, aquí a casa, de la sàtira i, clar, ens hem mal acostumat. Quan algú no llença els acudits en la nostra mateixa direcció ens posem les mans al cap. Però, ens agradi o no, l’humor és un nen rebel. És esquerp. No és dòcil i, evidentment, no es deixa utilitzar per imposar idees o morals. És el que més m’agrada de la comèdia. Que pot fer-nos riure parlant de Franco, de l’atemptat de Nova York o d’una malaltia terrible. La comèdia genera reaccions involuntàries i ens fa sentir culpables i intel·ligents. Malvats i madurs. Per això admiro i respecto que l’Andreu Buenafuente segueixi en primera línia, després de tants anys, en un país tan complicat com aquest. Admiro profundament que segueixi fent humor com ningú i que ho faci tan bé que li caiguin cleques de totes bandes.
Llegeixo “Buenafuente indigna a los independentistas” a l’ABC i m’encanta. Penso, “collons, quin crack”. Perquè molestar fent acudits és formidable. A mi, personalment, m’han caigut denúncies escrivint per a ell. Fa anys. Dels de sempre. L’extrema dreta que es fa dir catòlica però no ho és. Recordo perfectament aquell moment. Va ser un xoc perquè havíem d’anar a judici. Tot per un guió meu. I també recordo (no ho oblidaré mai) que ell es va posar al davant, assumint tota la responsabilitat de la denúncia. De fet, va anar a la vista amb el jutge i tot. Per coses així em genera vergonya aliena que algú l’acusi de covard o de panxa contenta. Dubtar de l’honestedat del Buenafuente i dels seus acudits és menystenir la seva intel·ligència. Voler creure que, si no fa els acudits que volem que faci, és perquè és un gallina complaent. No ens passa pel cap pensar que té idees pròpies i que potser les nostres no són la veritat absoluta. Doncs sí, les té. En dono fe. És un còmic que sempre ha volgut dir coses. I les diu. I són consistents, ens agradin o no. Espero de tot cor que la cerimònia dels Goya serveixi per a alguna cosa. Com a mínim perquè deixem d’emprenyar els humoristes. Perquè assumim que els acudits ens punxen i ens toquen els ous, a vegades. I que la intel·ligència no vol dir només riure d’un bon esquetx sinó parar-se a pensar quan els altres tenen opinions diferents. Res és intocable. Tot és dinàmic. I la comèdia existeix per demostrar-nos que no hi ha tabús.
Lamentablement, aquest paper revolucionari ha quedat força restringit a l’humor. L’altre dia passejava per la magnífica exposició de Kubrick al CCCB i m’al·lucinava la quantitat de problemes que va tenir amb les seves pel·lícules. Per excés d’erotisme, per excés de violència, per excés de política… i estem parlant d’un director absolutament consolidat a la indústria. Però ser un artista amb talent vol dir, també, molestar. Emprenyar. Kubrick deia que feia les pel·lícules que cap altre director havia volgut fer. I aquesta és una idea preciosa. La voluntat de fer allò que ens incomoda. Allò que ens fa pensar. Lolita és un exemple increïble. La frase promocional era “Com s’han atrevit a fer una pel·lícula de Lolita?”. Tinc la sensació (amb molta tristesa) que l’art i el cinema s’han convertit en gossets faldillers. En una màquina còmoda d’aconseguir diners públics fent pel·lícules moralment correctes. Pel·lícules de discapacitats, d’immigrants, de dones maltractades… col·lectius que fins i tot els bancs i les caixes atenen amb projectes específics perquè queda molt i molt bé. On està el cinema que emprenya? Que molesta? Que et trenca el cap i et fa replantejar-te coses?
Potser cal que parem d’una vegada de demanar als còmics que ens salvin la vida i enfadar-nos de debò perquè l’art (i el cinema) han decidit passar-hi amb peus de plom, per la vida. Agrair que hi hagi gent que vulgui dedicar-se a fer-nos riure amb més o menys mala llet, i exigir als artistes i als cineastes que ens molestin de debò.
