No cal ser un seguidor avançat de les teories d’Alexandre Deulofeu -però no és mala idea- per tenir una mica de perspectiva dels moviments geopolítics dels darrers segles i albirar més enllà del curt termini il·luminat per la pressió mediàtica.
S’ha comentat força que el Brexit conseqüent amb la victòria de l’oportunista Boris Johnson està basat sobre les emocions i no pas gaire sobre la raó. Les emocions acostumen a prevaldre. El Brexit es basteix sobre el substrat i el record de l’Imperi Britànic i es potencia amb missatges tipus “nosaltres som els que vam guanyar la 2a Guerra Mundial i no la vam guanyar per acabar depenent d’Europa”. Evidentment s’obvia la decisiva aportació nord-americana en el bloc aliat. I s’obvia també dir “…no la vam guanyar per acabar depenent d’Alemanya”.
Al s.XIX l’Imperi Britànic afrontava l’aparició d’un nou competidor, Alemanya, un nouvingut en la carrera dels imperis, que picava a la porta del poder mundial. L’obsessió per evitar l’entrada d’Alemanya al club no els deixà veure que un altre nou competidor, una antiga colònia emancipada, també jugava amb força. El desenllaç després dels dos capítols de la Guerra Mundial fou ben clar, a curt termini: destrucció política i econòmica de l’aspirant alemany i victòria aliada, però acabament de l’Imperi Britànic i control absolut del nou player nord-americà durant els següents decennis.
Les tendències, les trajectòries puixants i decadents dels imperis, que segons Deulofeu -autor de la Teoria Matemàtica de la història- duren segles i es poden preveure, cobren importància en l’anàlisi d’aquest període. L’empenta alemanya no es va pas aniquilar, i ja fa dècades que marca el ritme europeu perquè conserva l’energia que la impulsà a esdevenir imperi al s. XIX i l’abocà a la tragèdia del s. XX. Cal recordar, per cert, que quelcom similar ocorregué al Pacífic amb el Japó com a aspirant a dominar el mercat asiàtic i també amb EEUU com a rival disposat a qualsevol cosa per evitar-ho.
Però si tornem al Brexit i l’entenem com una afirmació de personalitat i una negativa a fer de comparsa a Europa, ens podem preguntar: és Gran Bretanya una potència puixant o decadent? És el preludi d’un nou cicle d’esplendor o és el cant del cigne d’un imperi que viu de rèdits i velles glòries, on ni tant sols els transports públics funcionen avui amb un mínim de fiabilitat? És una aposta creïble o és una bravata de l’antic senyor que no vol dependre d’aquell aprenent que ha arribat a manar per mèrits propis? I el paper dels Estats Units -com a tutor i garant del seu futur- li serà beneficiós i suficient enfront d’una Europa dominada per la potència alemanya?
Està clar que parlant d’imperis cal no oblidar el paper de Rússia i de la Xina, i de com afectaran les relacions entre antics socis occidentals. Ni el paper d’Escòcia en tot l’afer Brexit, o el dels governs ultranacionalistes que broten a diferents estats -com a resposta populista a la crisi i al món globalitzat- que poden afeblir el poder europeu.
La Unió Europea és un monumental projecte, una idea evolutiva creada per acabar amb segles de cruentes guerres entre europeus, i és normal que creï tensions internes i enemics externs. Realment costa de creure que Anglaterra oblidi tan fàcilment la quota anglesa de dolor i mort patida en les guerres europees: “sang, esforç, llàgrimes i suor”, en paraules de Churchill. Però així són les coses, perquè han oblidat que a la 2a GM els Estats Units hi van deixar més de 400.000 morts, una xifra molt semblant a la d’Anglaterra, que de tota manera queda molt lluny dels 27 milions de víctimes mortals de la URSS. Per a tots ells, RIP. Per als vius, seny!
