La crisi coronada em genera dos grans temors: l’aprofundiment de la bretxa entre rics i pobres i de la bretxa entre generacions. Però no voldria escriure de temors sense, alhora, plantejar oportunitats. La història demostra que les catàstrofes, les calamitats i les crisis obren finestres d’oportunitat. Aquí n’apuntaré dues: la mitigació de la bretxa entre pobles i ciutats i de la bretxa entre treballadors públics i privats.
Bretxa entre rics i pobres. La crisi actual pot agreujar el fenomen de la snowball inequality, la metàfora de la bola de neu de la desigualtat entre rics i pobres que va augmentant mentre baixa muntanya avall. A aquesta desigualtat econòmica creixent, cal sumar-hi el desprestigi general del treball manual enfront del treball intel·lectual. Per bé que aquesta crisi ha revelat la importància dels treballadors manuals, malauradament aquests l’han patit més intensament que no pas els treballadors intel·lectuals o amb titulació universitària, atès que els primers solen tenir menys possibilitats de treballar a distància i de manera flexible.
Bretxa entre generacions. Per raons sanitàries, ara convé que la gent gran mantingui certa distància respecte del jovent i la mainada. Tanmateix, molt abans de l’amenaça vírica les relacions minvants entre diferents generacions han causat mals profunds i diversos. Hem condemnat a la gent gran a una mena d’exili interior, sense l’estima, el reconeixement i la veneració que mereixen el seu esforç i l’experiència acumulada. La gent jove s’autolimita l’accés a aquesta font d’experiència i, seguint la dita “tal faràs, tal trobaràs”, s’autocondemna a jubilar-se en un oblit social futur.
El fenomen de ruptura relacional entre generacions sembla menys intens a poble que a ciutat. Intuïtivament, com més gran és la població i més concentrada es troba, la segregació generacional es pot produir més fàcilment. I aquesta intuïció em porta a presentar una primera oportunitat que genera la crisi actual.
Bretxa entre pobles i ciutats. Llevat de poques excepcions, els nuclis poblacionals més petits han anat perdent pistonada. Ja de fa temps, la població, en general, i el talent i la innovació, en particular, han tendit a desplaçar-se i concentrar-se a les (grans) ciutats. Tot i que internet oferia possibilitats d’estroncar aquest èxode, sembla que la mitigació d’aquesta tendència, com ha succeït en altres períodes històrics, pot arribar de la mà d’una pandèmia o pesta. La present amenaça vírica imposa una distància social i una digitalització i flexibilitat laborals que poden esdevenir un alè d’aire fresc pels pobles i el món rural. Però per a fer efectiva aquesta oportunitat, segurament caldrà un cert impuls públic. Un impuls que, per cert, sembla encaixar amb l’ambiciós pla de recuperació que proposa la Comissió Europea, basat en el Green Deal i la digitalització.
Bretxa entre treballadors públics i privats. Mentre els treballadors autònoms i assalariats del sector privat són sotmesos a dures condicions, els funcionaris i empleats públics en general (llevat d’algun sector com el sanitari) no s’han ressentit de la crisi en termes laborals. Com s’explica la major protecció dels darrers? En principi, vol garantir l’objectivitat i independència professional del funcionariat, i l’actuació d’acord amb “els interessos generals” i “amb submissió plena a la llei i el dret”. Tanmateix, a fi d’augmentar l’eficiència del sector públic i reduir les diferències en l’estabilitat laboral entre treballadors públics i privats, s’hauria de circumscriure i graduar la inamobilitat en funció de la necessitat de protegir l’autonomia o imparcialitat de certs empleats públics.
Tal reforma no seria una escomesa neoliberal, ans un escut a mitjà i llarg termini contra aquests atacs. I és que serà més fàcil defensar una gran intervenció pública si ens aconseguim dotar d’un sector públic més eficient, flexible i sostenible.
