He anat a la COP26 de Glasgow i ja us avanço que, si no ho heu fet vosaltres, no us heu perdut gran cosa. La típica trobada dels Estats amb els seus grans líders mundials, la majoria homes cis blancs, que passen uns dies intentant fer veure que es creuen això del canvi climàtic. Llargues cues per entrar en una cimera hiperseguritzada i restringida. I és que, amb l’excusa de la Covid-19, les delegacions han reduït el nombre de negociadors i les veus que denuncien l’exclusió dels espais de decisió de joves, societat civil organitzada i pobles indígenes són ben nombroses. Com sempre, el poder el tenen i l’exerceixen uns, els mateixos, i a Glasgow estan parant el canvi, no el climàtic, sinó el que la humanitat necessita per seguir essent.
Diuen els experts que els acords que hi haurà seran de mínims, gens a l’altura del repte mundial al qual cal fer front. Costa d’entendre per què amb la pandèmia hem fet cas als científics i, amb el també invisible perill que suposa per la salut i la vida l’escalfament global, passem de les seves advertències i informes. Pitjor encara, a Glasgow els polítics hi van a fer grans anuncis d’adaptació i mitigació al canvi climàtic i, després, a casa, vinga projectes que hi van a la contra. Tot en pro d’un creixement econòmic il·limitat que exhaureix uns recursos naturals finits. Vaja, el capitalisme de tota la vida. O, traduït a casa, uns Jocs Olímpics al Pirineu o una ampliació de l’aeroport a Barcelona.
Ara que els mitjans de comunicació en parlen dia sí i dia també, seria un error continuar burlant-se de les proclames ecologistes i de les mesures progres poc ambicioses. Que no es faci prou no és excusa perquè no fem res. Els experts calculen que si volem reduir un 55% les emissions d’aquí al 2050, l’objectiu fixat per la Unió Europea, la ciutadania hi ha de participar amb un canvi d’hàbits que suposarà un 25% del total. La resta serà cosa dels Estats, les regions, les ciutats i, sobretot, l’empresa privada. Vaja, que és fer-se trampes al solitari dir que no deixarem el cotxe perquè els creuers contaminen més, o que comprarem a Amazon i no a la llibreria de la cantonada perquè, total, ens ho porten a casa. Cal començar a ser conscients de cada decisió que prenem, com cal començar a exercir amb contundència el nostre dret a la protesta davant de projectes dels nostres governs que no fan més que seguir amb la lògica del tot val pel desenvolupament econòmic, els d’uns pocs, el dels mateixos de sempre.
Fins i tot Obama hi ha anat a fer bla, bla, bla. Amb un discurs més càndid que contundent al plenari de la COP26, no ha passat de lloar els joves que es mobilitzen i, en especial, Greta Thurnberg i el moviment Fridays for future, perquè clar, ell té dues filles adolescents i sap de què parla. Tant de bo aquesta generació tan conscienciada no deixi que els que ben poc han fet i continuen no fent s’apropiïn del seu moviment i dilueixin les seves proclames. Només els boomers riuen de l’ecoansietat d’una generació que no només no té res encara, sinó que pot perdre-ho tot. La vida real del futur no serà com la que tenim ara, serà pitjor, amb més desigualtat, amb menys oportunitats i recursos i amb més refugiats climàtics.
Malgrat tots els malgrats, Glasgow hi havia de ser, sis anys després, per intentar avançar en els Acords de París. Concretar com es reduiran les emissions, establint les regles dels mercats de carboni, acabant amb l’ús del carbó i la desforestació, entre altres grans reptes lligats a la crisi climàtica. Però en una cimera on les empreses petrolíferes i el lobby del metà tenen unes delegacions més nombroses i uns pavellons més grans que els mateixos Estats, es respira escepticisme. Al final i com sempre, és el carrer i la seva gent qui haurà d’estirar els polítics i, mentrestant, podem dir que sempre ens quedarà Paris, almenys al cinema.
1 
