Facin un exercici: oblidin-se de Manuel Valls. Oblidin-se de la unitat independentista, Esquerra Republicana va rebutjar el guant que se li va llençar a Cardona. Oblidin-se d’Ada Colau. Fins i tot oblidin-se del debat sobre primàries: totes aquestes coses poden ser útils, i atractives, i poden ajudar a millorar una oferta electoral, però en el fons són aspectes complementaris. Quan hagin aparcat això una estona, o uns dies, ho veuran clarament: la proposta per a Barcelona ha de ser el resultat d’una reflexió semblant a la del procés. Quan creiem en nosaltres, no depenem de ningú. Quan sabem el que volem, fins i tot la independència acaba semblant accessòria. En termes de coaching modern, llavors tot “flueix” i cau pel seu propi pes.
El sobiranisme barceloní, estant obert a tots els partits propers i fins i tot a l’ANC o a altres plataformes cíviques (o a primàries extra-partits), ha de tenir una tonalitat pròpia. Concretament Barcelona marcarà la credibilitat de l’opció sobiranista perquè és a Barcelona on es resumeixen les complexitats del país, i per això ha d’oferir un sobiranisme d’estimulant complexitat. És aquí on es poden deixar aparcades raons identitàries o històriques (per vigents que estiguin), i sobretot partidistes o personalistes, per a elevar clarament el debat. Comprovar les raons materials, pragmàtiques, peremptòries de disposar d’un estat propi. I comprovar que hi ha una cosa més important encara que tenir un estat propi: tenir un model propi.
Es va fer l’exercici d’un Llibre Blanc en l’època Trias, i d’allí se’n van poder extreure molt bones idees: però en resum, cap creixement real de Barcelona es podrà basar en l’espanyolisme indissimulat de Manuel Valls ni en la impostura “neocom” (neocomunista) de Colau. Encara menys en l’asèpsia de Collboni, que sembla confondre la moderació amb el silenci. Totes aquestes opcions la faran una ciutat petita, provinciana, infèrtil, substituïble i de segona. Cal oferir un discurs, i un equip, que s’obri a totes (totes és totes) les sensibilitats del sobiranisme però partint de la tesi que, en aquest moment, Barcelona només té una via de creixement: ser barcelonina. Sembla obvi i estúpid, oi? M’explico: ser barcelonina vol dir tenir model. Vol dir ni espanyola, ni socialista, ni francesa, ni conservadora de dretes ni conservadora d’esquerres, ni tan sols independentista de qualsevol manera. Barcelonina vol dir catalana a la seva manera, mediterrània a la seva manera, cosmopolita a la seva manera, fins i tot espanyola a la seva manera, socialdemòcrata a la seva manera, liberal a la seva manera (ja no dic conservadora, perquè d’això no en serà mai). Tenir la seva pròpia marca, inimitable. Això és el que sembla haver perdut i que no es pot resoldre amb fórmules prefabricades. Ni amb solucions que no són estrictament de la seva competència.
Barcelona ha de barcelonejar. Ha buscat i ha trobat, durant segles, models propis: el model propi de carrer, de barri, de botiga, d’arquitectura, d’urbanisme, de pacte social, de barreja, de col·laboració, d’associacionisme, de moviment olímpic, de modernisme, de modernitat. Barcelona no ha de copiar res a ningú: quan copia models turístics, com s’ha vist, s’ofega en el seu èxit. Si ha de dir no als manters o sí al tramvia, que no sigui per encaixar en dogmes (o interessos) foranis sinó perquè té un discurs propi i genuí. Perquè el barri ho demana o ho rebutja. Si algun missatge filosòfic de fons ha llençat el “procés” a la societat catalana és aquest: atreviu-vos a ser vosaltres mateixos, i el món us estarà esperant. De fet, Barcelona ha de ser la resposta a la globalització mal entesa i a l’antiglobaliztació mal entesa: deixeu-me ser qui sóc, i el globus se’n beneficiarà. Proveu de fer-me passar per cotilles que em limitin o m’assimilin, i em sentireu.
