Barcelona i el desert català

"En els darrers decennis la macrocefàlia barcelonina ha anat creixent, segurament xuclant l’energia de les ciutats mitjanes, transformant-les en satèl·lits de la seva zona d’influència"

L’altra dia apareixia un article a ‘La Vanguardia’ titulat la Catalunya dels 45 minuts. Un article que posava a debat un tema com l’urbanisme i l’organització del territori. Amb el COVID19 ens estem replantejant motles coses, i aquestes també.

La idea força de l’escrit, era que es repenses l’urbanisme i el territori de Catalunya, perquè la població pogués accedir a Barcelona en aquests 45 minuts. Com podeu veure Barcelona com a punt de referencia, com a punt de vista òptic, no on acabava sinó on comença la perspectiva, on neix el punt de fuga.

També parlava de les ciutats mitjanes, un terme geogràfic molt lligat a la historia urbana de Catalunya. Les ciutats mitjanes han caracteritzat l’entramat territorial del país, i el comarcalisme deriva precisàvem d’aquesta lògica.

Les ciutats mitjanes han de tenir relació amb Barcelona, tal com defensen els autors, però no ha de ser la relació exclusiva, ans al contrari, la dependència funcional de Barcelona de les ciutats mitjanes destruiria i transformaria el seu propi rol i la seva pròpia natura.

En els darrers decennis la macrocefàlia barcelonina ha anat creixent, segurament xuclant l’energia de les ciutats mitjanes, transformant-les en satèl·lits de la seva zona d’influència, del seu Lebensraum que dirien els geògrafs alemanys. I aquest procés ha creat, crea i crearà, sinó ho corregim, un desequilibri i una manca de cohesió encara major.

Estem d’acord que la dimensió d’una Catalunya Regional a 45 minuts de Barcelona pot ser una bona proposta, aprofitant infraestructures com la xarxa d’Alta Velocitat, amb una òptica catalana, i proposant estacions al Penedès i al Vallès.

Però aquesta Catalunya dels 45 minuts, ha d’anar acompanyada, forçosament, amb una Catalunya dels 30 minuts, en referència a les dimensions i les relacions dels territoris d’una pròpia Vegueria, i una Catalunya dels 15 minuts, en referencia a les dimensions i les relacions dels territoris d’una pròpia Comarca.

Si només promocionem la Catalunya dels 45 minuts, continuarem amb l’espiral del centralisme i la centrifugació des de i cap a Barcelona. Cal afrontar el repte de pensar en una idea d’una Catalunya Territori, una Catalunya que vegi a Barcelona com a Capital, però que pugui gaudir d’una descentralització competencial, fins avui dia inexistent, una òptica de país no barcelonina.

Correm el risc que els geògrafs francesos, concretament en Jean François Gravier, de finals dels 40s denunciàvem i que s’ha acabat materialitzant. Quan parlaven i posaven l’alarma sobre el centralisme i la macrocefàlia de Paris, i va escriure el llibre Paris et le désert français.

Si no vigilem, si no hi pensem provocarem el desert a Catalunya, ens hi juguem molt, i cal ser valents per afrontar el nostre futur territorial, si volem que Catalunya continuï sent Catalunya.

Nou comentari