Banalització

Podria escriure sobre la banalització de les ideologies ultra que ha perpetrat Carrizosa aquest cap de setmana amb un relativisme cínic i penques de campionat.  Però arran de les declaracions de Ferran Bel al canal Terres de l’Ebre sobre els pressupostos de l’AGE hi vull fer un parell de tombs. 

Per qui l’elabora, la llei de pressupostos és la més important que pot fer un govern i aprovar un parlament cada any, perquè permeten fer polítiques noves, o en tot cas actuacions noves que siguin més adequades a situacions noves. En temps “normals” els departaments negocien amb Economia, si és possible, increments als seus pressupostos i, directament amb el govern espanyol o mitjançant encàrrecs als grups parlamentaris que donen suport al govern català (si hi ha sintonia i Moncloa ho necessita), partides que puguin incrementar el finançament de polítiques públiques que no es poden pagar des d’aquí. Una altra cosa és l’execució de la part d’aquests pressupostos que correspon a Catalunya, que no ja superat en el passat el 20%. Ara ens trobem en una situació d’emergència derivada de la pandèmia i en una situació política post majoria absoluta del PP, post 155, de repressió i de no assoliment de la independència. En una situació de mandat vigent de l’1-O per a uns i d’agrupació de més forces per a altres.

La negociació forma part de la política autonòmica catalana, que parteix de la insuficiència econòmica, autonòmica i fiscal. I de la no autonòmica, també, evidentment: que els ho diguin a la Comissió Europea i als estats de la UE amb el vet d’Hongria i Polònia al pressupost europeu per als pròxims 7 anys i al pla anticrisi COVID de 750.000 milions d’euros. Però mereix l’anatema extrem sense entrar en el fons ni en els detalls.

La banalització de fets, d’actes o de conviccions dels altres que acompanya ara i d’aquí a uns mesos la sacralització dels propis. La política de les aparences, de la carcassa. “Fes el que jo dic, però no facis el que jo faig”. Se’n fa ús, de la negociació, perquè cal, però es critica per la situació política, de repressió i d’eleccions. Coherència vs erosió de l’adversari polític. Cadascú que carregui el mort, el seu i el dels altres, si cal, que ja som grandets, els votants.