Filtracions amb intencionalitat política n’hi ha hagut sempre. Retrets creuats, desencontres polítics, descoordinació i missatges contradictoris entre socis de Govern, n’hem vist des de l’inici de la present legislatura. I ja els arrossegàvem de l’anterior. La relació entre els dos partits que ens governen no és bona, això és evident des de fa temps. No hi ha unitat d’acció ni full de ruta compartit i, a sobre, ara, no tenim un President per posar pau entre conselleries. Tot, gràcies i degut a la repressió de l’Estat. En fi, amb aquest historial no sé per què ens sorprèn tant l’afer de les filtracions del pla de desescalada i l’enèsima picabaralla a Govern.
Aquest cop però, l’escenificació de la pax romana no l’hem vist. Ningú els ha enviat al racó de pensar un cop barallats. Ningú ha sortit a dir no sé què de la unitat en una roda de premsa solemne a Palau. Potser perquè ja són massa les desavinences, potser perquè les eleccions ja tenen data, potser perquè les enquestes deixen entreveure un clar guanyador. Ara bé, a diferència de les baralles anteriors, en aquesta s’ha baixat al fang, s’han perdut les bones formes del teatre de la política, s’ha olorat el nerviosisme d’una lluita per l’hegemonia que, aquest cop, dependrà en bona part de la gestió que cada conselleria faci de la pandèmia. I, a més a més, tot plegat utilitzant la crisi sanitària, els lobbies i el patiment de la gent per arribar a final de mes per continuar fent campanya electoral partidista.
Entre tots els consellers implicats, un futur presidenciable a quatre mesos de les eleccions no hauria d’embrutar-se gaire les mans si vol complir les prediccions de les enquestes. En primer lloc, és un error aixecar-se d’una taula de decisió política de la que depèn el benestar, la salut i els ingressos de tanta gent. En situació de crisis, no es penja intencionadament cap videotrucada per molt enfadats que estiguem. Menys encara quan no ho hem fet a Madrid amb l’Estat després de tot el que ens ha fet. En segon lloc, si hi ha filtracions, la premsa no en té la culpa. Els mitjans les reben, les confirmen, n’avaluen l’interès i, si s’escau, les publiquen. Mai un polític pot carregar contra la professionalitat dels periodistes ni demanar que no publiquin notícies que són d’interès per una ciutadania que necessita certeses on aferrar-se davant tanta incertesa, que necessita saber i deixar de tenir la sensació que tot es fa d’amagat, improvisant, per interès o per electoralisme.
Direu que són excuses, que els polítics hi són per aguantar els xàfecs i les crítiques, per fer-ho bé. És la seva obligació i la seva responsabilitat. Hi estem d’acord: no ens mereixem l’espectacle vergonyant d’uns consellers barallats i descoordinats. No ens ho mereixem sobretot perquè els independentistes estem condemnats a entendre’ns, a anar junts per assolir la independència. Si és que això encara és una prioritat. Si és que encara creiem que les polítiques socials van estrictament lligades a la capacitat d’acció i decisió nacional. Més enllà de baralles aquí, poc sovint s’explica que, si no es fa més per la gent és perquè depenem de l’Estat. És així, assumim-ho, no tindrem la recuperació postcovid que voldrem si no som sobirans, que ningú ens la prometi en campanya.
Que la unitat d’acció independentista és cabdal és tant evident que fins i tot el CIS, en la seva darrera enquesta, hi juga mostrant una important caiguda per un dels socis de Govern. Sal a les ferides obertes a Palau. Nerviosisme per conservar parcel·les de poder autonòmic. Curiosament, una enquesta no cuinada, que mostra la intenció directa de vot, és una de les que té més intencionalitat política. Ningú es creu que el percentatge de vot a partits independentistes baixi del 47% actual al 32,4%. Ja li agradaria a l’Estat que la gestió del nostre Govern es veiés penalitzada amb aquesta caiguda en picat de l’independentisme. Res, que les enquestes condicionen molt, s’equivoquen sovint i no serveixen de gaire quan tens unes eleccions que coincidiran amb la tercera onada de la pandèmia. Sí, la gestió coronavírica pot determinar la presidència de la Generalitat i els partits ho saben.
Si aquesta setmana els nostres polítics han mostrat el modus operandi que seguiran entre socis de Govern durant els propers mesos, preparem-nos per immunitzar-nos de l’avergonyiment que ens produiran. Si, a banda de la guerra bruta de l’Estat, hem de suportar més lluites en el fang, més atacs contra la premsa i més cants de sirena i falses promeses en la provisió d’ajudes pels que s’estan quedant enrere amb aquesta crisis, tot (no) anirà (gens) bé. Ni en la vessant epidemiològica, ni en la socioeconòmica ni en l’electoral.
1 
