Avui, que no és el dia de la dona i jo no ho sóc, és també el dia que m’he autoproposat parlar-ne per no caure en el desert que hi pot haver fins el pròxim 8 de març. Haig d’admetre un parell de coses: que no m’agrada (ni acostumo) a escriure en primera persona perquè penso que la visió d’un analista ha de tenir un to més impersonal i dos, que gràcies a la vaga d’ahir porto uns quants dies amb la consciència (encara més) sacsejada. M’imagino que només per això (no per mi sinó per a la quantitat d’homes als que sé que els hi ha passat) la jornada d’ahir ja va valer la pena.
Evidentment, em tinc per una persona no masclista. Però vaja, això no és cap mèrit perquè cap masclista reconeix obertament que ho és de la mateixa manera que cap govern admet que té presos polítics a les seves presons. Em considero no masclista perquè penso que cap de les actituds que tinc a la vida ho són. I aquí és on rau la clau de volta: que m’ho penso, és a dir, que tinc la plena consciència d’estar actuant bé. Però és una creença i com a tal, ara sí, els homes tenim el deure d’anar-les revisant cada dia (amb caràcter retroactiu si cal) perquè sempre trobarem un gest, una paraula, un pensament que portarà el segell del masclisme. No passa res, no cal cremar-se a l’estil bonzo. Només detectant-ho començarem a acabar amb el masclisme.
Tinc l’esperança de viure en una generació clivella, és a dir, la que ha sigut testimoni del masclisme consagrat dels avis i la que aspira a que la meva filla no el pateixi. Per la generació de la meva parella ja he fet tard perquè, com a mínim, haurà estat present en la meitat de la seva vida. I m’imagino que el primer que hem de fer els homes és diagnosticar-nos. La primera font de masclisme és no voler admetre que en cometem. Sé que costa perquè quan un té la noble consciència d’estar fent bé les coses costa molt admetre el contrari. “Masclista jo?, ni parlar-ne.” I acte seguit comencem a desplegar una llista d’excuses i justificacions per demostrar que no ho som. Efectivament, no ho som, però en cometem accions.
És igual com de llarga sigui aquesta llista d’excuses i justificacions, la llista d’actituds a corregir sempre serà més llarga. Perquè? Perquè el paper dels homes en aquesta generació clivella ha de ser combatre el masclisme de manera activa i protagonista, no simplement dir que hi donem suport. És a dir, o els homes som feministes o el masclisme no acabarà mai. Això passa per reconèixer també que moltes vegades la comoditat de l’status quo ens fa viure en la passivitat. Per resumir-ho (amb la injustícia que comporta la generalització): fa anys, els homes no entraven a la cuina. Després el súmmum de la modernitat era els homes que ajudaven a casa. Ara ens creiem que tot està resolt perquè, en el millor dels casos, presumim que les tasques domèstiques les fem entre els dos. Bé, doncs, que el disseny d’aquestes tasques sigui també cosa dels dos és la igualtat real. Fer el sopar un dia un, un dia l’altre, està bé. No haver-hi ni de pensar, encara és millor. I així amb tot.
Aquest exemple del sopar pot resultar anecdòtic, fins i tot frívol. Anem doncs a un cas més estructural, habitual i cru a l’hora d’admetre: Un home i una dona s’aparellen pels volts dels 30 anys. Estan ‘empatats’ professionalment, és a dir, tenen una projecció similar als respectius sectors. Aquest desempat es desfà quan la parella té el primer fill. No jutjo, descric. Ella frena en sec aquesta projecció. A ell, en canvi, li arriben les oportunitats just en aquesta etapa laboral en què es barreja un punt d’experiència, la maduresa mental i que el físic encara acompanya. En aquests primers anys d’infància del fill, ella s’ha frenat i ell s’ha projectat. No és que ell es desentengui de la criança, simplement quan hi ha una situació extraordinària (jornades laborals més llargues, dinars de feina, actes de lluïment social al vespre o viatges a l’estranger) ella cedeix el pas. Aquesta major presència laboral d’ell, el fa créixer professionalment. I així, quan els nanos creixen i ella intenta reprendre l’acceleració de la carrera professional, resulta que les trajectòries d’un i altre estan absolutament desequilibrades en favor d’ell. I de manera conscient, inconscient, volguda o per inèrcia, “ja que les coses estan així”, ella continua cedint en favor d’ell per no frenar una carrera que està en plena projecció. I és així com es perpetua, una generació més, el desequilibri entre home i dona.
M’acuso d’haver estat copartícep d’això que acabo de denunciar. No sóc masclista, no crec que l’home sigui superior a la dona, detesto les actituds que comportin un sotmetiment explícit o implícit de la dona i així fins l’infinit. No sóc masclista però he tingut i tinc actituds masclistes. Involuntàries, sens dubte, però masclistes. Suposo que per trencar tot això també hi ha d’haver un canvi cultural. Per començar, trencar amb la visió que l’èxit social es basa en l’èxit professional. I en aquesta visió hi participen tant homes com dones, perquè el masclisme és, abans que res, una actitud. I això no deixarà de serà així mentre, per exemple, hi hagi un sistema que socialment criminalitza la voluntat real de conciliació. No parlo només d’una llei que protegeixi el conciliant, sinó simplement que aquesta conciliació sigui vista com un valor i no com un temor o un escaqueig de la feina. És a dir, que l’empresari no vegi la maternitat i la paternitat com un entrebanc que li robarà el treballador o treballadora durant una temporada i unes quantes hores sinó com una oportunitat que aporti una experiència més enriquidora a la organització.
Un últim prec. Diuen els experts que per educar els nanos és millor assenyalar-los els fets més que no pas etiquetar-los: És preferible dir “t’has embrutat molt” abans que dir-li al nen que és un brut; igual que felicitar una nena que ha jugat bé a futbol li fa més bé que jutjar-la ja com a bona jugadora. Doncs bé, demano si us plau, que si us trobeu un home amb actituds masclistes li digueu que ha fet quelcom masclista, no que ho és. L’ajudareu a ell (perquè no es bloquejarà atàvicament) i segurament tard o d’hora corregirà l’actitud. I acabo: si us trobeu amb un article com aquest supereu aviat la fase ‘postureig’ com a crítica. A sota hi ha quelcom més profund.
