Si als autònoms ens haguessin dit que viuríem un any com aquest no ens ho haguéssim cregut. Amb diferència és el pitjor any que molts podem recordar. Diria que fins i tot pitjor que la crisi del 2008, aquesta vegada per les diferents i divergents mesures preses pels governs d’Espanya i de la Generalitat per afrontar la crisi sanitària. Tots dos ens han impedit desenvolupar de manera continuada les activitats econòmiques en molts sectors i els autònoms som els més vulnerables i estem més desemparats que mai.
Pràcticament no ens han permès treballar aquest 2020 i als que els hi han permès ha estat amb moltes restriccions. El govern del PSOE-Podemos a diferència de la resta de governs veïns amb els que sovint es volen comparar, no va destinar cap ajuda efectiva directa, es va limitar a l’aplaçament o moratòria en el pagament de les quotes d’autònoms més cares d’Europa, a donar una ajuda mensual que per accedir-hi havies de fer puntes de coixí, o a avalar amb una línia de crèdit ICO que la banca no veia gens clara.
Vam viure també la loteria de la Generalitat que va repartir “la grossa” als primers 10.000 treballadors dels centenars de milers de sol·licituds enregistrades, mostrant no només la seva nul·la capacitat pressupostaria sinó què també la seva incapacitat de gestió.
I quin és el panorama actual? Hem de pagar les quotes del més novembre, més la moratòria de maig, més la regularització retroactiva des de gener, del mes de setembre. I a més no fa gaire que a molts autònoms del sector serveis, cultura i esport ens permeten tornar a treballar. Així el resum és que el sistema polític ens escanya bé el coll amb el seu peu i la seva mà ens la fica a la butxaca per treure’ns els nostres diners. I tot això per omplir una caixa de la seguretat social que Madrid fa servir per a tot menys pels treballadors. I per veure-ho només hem de revisar el dèficit que té.
L’esforç fiscal que fem els autònoms i la resta de PIMES i ciutadans, és administrat per Espanya que via pressupostos generals de l’Estat el torna (hauria de) a Catalunya però, som conscients que el grau d’execució d’aquest pressupost al nostre país, entre el 2015 i el 2018, ha estat del 65,9%?, molt per sota la mitjana espanyola que va ser el 75,3%, inferior al pes del PIB català que és del 19%, i per sota del percentatge de població, que oscil·la entre el 10 i el 16%.
El Govern ens torna a reafirmar aquesta realitat, quan la consellera de salut diu que “Espanya és l’únic país que no ofereix les ajudes corresponents per a les persones i les activitats econòmiques” I si és així perquè doncs hem de pidolar sempre el que és nostre? O perquè el joc polític de dir-nos que ens cal aprovar-li a Espanya els seus pressupostos si patim un reiterat incompliment?
L’activitat econòmica esta greument ferida, això no només significa baixa recaptació tributària, també és pèrdua de llocs de treball, poder adquisitiu i tot el deteriorament de l’estat de benestar que comporta aquets situació i que no distingeix de color polític ni de ideologia. Si tens una PIME o ets autònom a Catalunya no rebràs solucions ni de qui administra els diners ni del que rep les engrunes.
Les patronals, sindicats, govern hem d’actuar de manera conjunta, decidida, seguint criteris científics i destinant tots els recursos que siguin necessaris per mantenir a flotació l’aparell productiu i alhora garantir la salut de tothom. Però per tot això ens cal determinació dels actors involucrats, alçada de mires i prioritzar la nació i els seus ciutadans als mesquins interessos partidistes i accions de curta volada.
1 
