En plena campanya electoral i al bell mig d’una ofensiva mundial i local contra els drets de les persones i els pobles, cada acte, cada mobilització popular, cada procés electoral són quelcom més que un simple acte o mobilització o unes simples eleccions. Així tenim els exemples de les armilles grogues a França, que van començar contra la pujada de preus i ja fa mesos que intenten combatre les conseqüències més estructurals del neoliberalisme; o les conseqüències internes i externes de les eleccions presidencials guanyades per Trump als EUA i per Bolsonaro al Brasil. També, però, en direcció inversa, podem interpretar les eleccions a Mèxic, on el guanyador, Andrés Manuel López Obrador, que encapçalava una coalició regeneracionista, sintetitzava el seu programa de govern en la frase “Pel bé de tots, primer els pobres”.
A casa nostra també ens juguem el futur en cada pas. Emergirà un nou 15M o similar per a barrar el pas al neofeixisme en totes les seues variants i apoderar democràticament la majoria social dels pobles a l’estat espanyol? Es consolidarà la majoria electoral independentista a Catalunya? I en cas de fer-ho, optarà aquesta majoria pel bloqueig d’Espanya mentre aquesta negue el dret d’autodeterminació o pel contrari es tornarà a una nova etapa autonomista? Al País Valencià, es renovarà la majoria del Botànic (PSPV-PSOE Compromís Podem/EUPV) o tornarà a guanyar la dreta més antivalenciana en forma de tripartit neofranquista, neofalangista i neofeixista? Si es reedita el tripartit progressista del Botànic, servirà per a apoderar el País Valencià com a subjecte polític amb dret a decidir, o se substituirà l’argument de l’herència rebuda pel de la por a despertar l’extrema dreta i continuar amb polítiques de canvi més o menys cosmètiques i superficials? I a les Balears, es votaran majoritàriament els partits que funcionen en clau de país, com es demana des de la societat civil?
I a Espanya, guanyarà el tripartit de dretes o es reeditarà un govern com l’últim presidit per Pedro Sánchez? I en aquest cas, la delegació catalana bloquejarà tal possibilitat en nom de la llibertat dels presos i preses polítiques, la derogació de les lleis més antisocials i pel dret d’autodeterminació? Tindrem delegació valenciana digna de tal nom, o signarem xecs més o menys en blanc per la correlació de forces i l’espantall de l’extrema dreta? Es visualitzarà al Congrés espanyol alguna mena de coordinació entre les representacions catalanes, balears i valencianes?
El postmodernisme ens havia convidat a analitzar cada cas aïllat del seu conjunt i, a força de fer-ho hem anat perdent la capacitat d’analitzar les interconnexions subjacents a tots els processos polítics i socials. Crec, però, que una certa recuperació del metarelat, almenys pel que fa a anàlisi dels grans corrents de fons del que passa, pot ajudar-nos a no perdre’ns en l’anècdota, el caos informatiu o les notícies falses. Així, segurament podríem comprovar com l’ofensiva mundial del capital –determinada per la situació concreta de cada estat– contra els drets socials, civils i polítics de la majoria, té com a gran objectiu la desarticulació de qualsevol resistència per a poder garantir-se la recuperació de la taxa de guany. Pense que no és sobrer recordar ara que, almenys des de certes posicions teòriques, la lluita pels drets nacionals és la forma com s’expressa la lluita de classes a les nacions oprimides. Tres botons de mostra des d’espais diferents i contraposats ens poden ajudar a interpretar aquest relat. El primer en forma de declaració: “Hi ha una guerra de classes, i l’estem guanyant els rics”, va dir el multimilionari Warren Buffett quan la crisi del 2008 colpejava amb més virulència les classes treballadores de mig mon. Es pot ser més clar?
El segon botó en forma de llibre, ‘El capital al segle XXI’, de Thomas Piketty, un llibre mediàtic, que va ser qualificat interessadament en alguns grans mitjans de comunicació com l’actualització d”El Capital’ de Karl Marx. La tesi central del llibre és que quan la taxa de retorn de la inversió en capital és més gran que la taxa de creixement econòmic, el resultat és la concentració de la riquesa, i aquesta desigual distribució de la riquesa causa inestabilitat social i econòmica. Per a Piketty la solució passa (grosso modo) per unes polítiques impositives per a redistribuir la riquesa. Atenent-nos a la proposta de Piketty, que coincideix amb la línia programàtica i les propostes electorals dels partits socials-liberals i socialdemòcrates, i contrastant-la amb la declaració de Warren Buffett, podem formular-nos altra pregunta amb un cert grau d’escepticisme: podem imposar per via electoral una política redistributiva als que estan guanyant la guerra de classes?
El tercer botó de mostra té també forma de llibre. Es tracta en aquest cas de ‘Capitalisme i economia mundial’, del també professor Xabier Arrizabalo. Segons l’autor, la crisi del capital i l’actual ofensiva que patim individualment i col·lectivament, no és cap casualitat, ni una maledicció, ni tan sols una mala gestió econòmica del capitalisme, sinó que obeeix a les lleis que regeixen l’economia capitalista i que en última instància revelen el seu caràcter no ja contradictori sinó creixentment contradictori. En aquest cas la presentació rigorosa de les bases teòriques i l’anàlisi empírica cerquen no només la comprensió dels problemes que es puga traduir en alguna proposta electoral, sinó que s’ofereixen també com a eines per a l’apoderament de les lluites populars.
Eixe és part del rerefons de totes les lluites perdudes o guanyades en els últims decennis. També de la lluita nacional i independentista, i el rerefons dels processos electorals en marxa. La virulència de la resposta de l’estat espanyol contra el poble català –i per extensió contra la resta de pobles- obeeix a la seua naturalesa intrínsecament centralista i autoritària, però també a la característica genètica del seu capitalisme extractiu i espoliador. A l’afirmació reiteradament argumentada sobre la inviabilitat de l’estat sense l’espoli fiscal a Catalunya, Balears i País Valencià, caldria afegir la irreversible pèrdua de competitivitat del que quedaria com a capitalisme espanyol. I ja se sap que el capital que no és competitiu acaba sent absorbit pel que sí que ho és. Per consegüent no hauríem de confiar massa en cap resposta civilitzada i democràtica.
Des de la ciutadania hem d’aprendre també de les experiències passades i recents, potenciar al màxim la societat civil, assembleària, participativa, inclusiva i mobilitzadora; rebutjar de soca-rel qualsevol proposta que vaja en línia dels interessos del neoliberalisme i del centralisme i de les institucions que els donen suport; fer costat als moviments socials, sindicals i culturals la pràctica dels quals puguem confirmar que es basa en l’apoderament de la gent; i pel que fa als partits polítics, desconfiar d’aquells que només et demanen el vot i no la participació transparent. Propiciar la màxima participació alhora que potenciem l’esperit crític.
