El Govern ha canviat el mètode de recompte i ara, basant-se en les xifres de les funeràries, en tan sols un dia hem doblat el nombre de morts. Ja passem dels 7.000, amb noms i cognoms, amb història, amb família. La xifra em provoca vertigen, sobretot quan penso que fa cinc setmanes, les que portem de confinament, es deia oficialment, seguint el discurs de l’OMS, que això seria com una grip. Poc més. A l’Estat, les xifres reals són encara desconegudes però, segurament, igual de dramàtiques. Mala previsió, deficient gestió i una sanitat pública retallada arreu. La diferència és que als catalans no ens amaguen la magnitud de les conseqüències de la pandèmia. La transparència, encara que tard i malament, és d’agrair.
Ho recordo perquè la nostra societat té tendència a oblidar ràpidament la mala gestió de les institucions i els nostres representants públics, tots, ni coneixen ni volen aplicar mai la paraula autocrítica. La culpa sempre és d’algú altre. No, això d’assumir responsabilitats i actuar en conseqüència no ho sabem fer, per tant, no espereu que el balanç que fem quan tot això passi impliqui algun tipus d’assumpció de responsabilitats per aquestes xifres. Si el fem, que ho dubto molt, perquè tampoc serà el moment aleshores per qualsevol motiu que ens faran creure.
En un mes, posant-hi una bona dosi d’ironia, si m’ho permeteu, ens han dit :
No podeu sortir de casa però milers de treballadors no essencials sí, no vagi a ser que l’IBEX35 s’enfadi. Les mascaretes no serveixen de res, però posa-te-la, o un fulard, que no servirà si estàs contagiat, si és que ho saps, perquè pots ser asimptomàtic i sortir a passejar el gos i anar al súper. Posa-te-la, però no n’hi ha per tothom cinc setmanes després. Fabrica-te-la, però no serveix gaire. Queda’t a casa si tens símptomes, però no et farem cap test, dona per fet que estàs infectat però no entraràs en les estadístiques ni sabràs mai del cert si has passat la malaltia, que és com una grip. Bé, com una grip forta. Potser moriràs però tranquil que la guàrdia civil està confiscant llimones i cal ser un soldat. Oriol Mitjà no en té ni idea i la OMS és una organització comunista amiga de la XIna. I ara vindrà la postguerra, amb la fam i la dictadura corresponent potser, ja que anem de metàfora desafortunada en metàfora desafortunada.
Posa’t guants. No ajuden, però poden ajudar, però no en podràs comprar perquè no n’hi ha enlloc cinc setmanes després. De fet encara no hi ha ni EPIs, ni respiradors, ni prou material de protecció per als treballadors sanitaris, perquè clar, tots els països han despertat tard i això ja és una pandèmia global. És el mercat, amics. Quan es va anular el Mobile World Congres no podíem saber que això ens arribaria i preparar bé la resposta a l’emergència, perquè, clar, la Xina queda lluny i nosaltres només ens mirem a nosaltres mateixos.
Als supermercats hi haurà de tot, però no al vespre, però no vagis pel matí que hi ha més gent, cal distància social, excepte al metro quan vagis a treballar. I sinó torna a comprar demà, però no surtis de casa. A l’hort no pots anar-hi sol, millor al súper amb desenes de persones més sense protecció. Quan tornis, la roba deixa-la fora, i renta-la a 60ºC perquè sinó el virus no marxa, però a les mans amb una ensabonadeta de 2 minuts ja està. No et preocupis perquè el virus no afecta al nens. Bé, a alguns sí, però més a la gent gran. Que no surtin de casa cap dels dos. I no us queixeu que aquí no surt ningú, excepte els que surten obligats. Els avis i àvies moren perquè tenen patologies prèvies, no per la manca de previsió i recursos en unes residències geriàtriques privatitzades, que són un negoci i que cap govern ha intervingut. Cinc setmanes després.
Com a símptomes tindràs febre, tos, mal de coll, pèrdua de gust i olfacte i dificultats respiratòries. Però també altres. Altres que no sabem. També pot ser al·lèrgia primaveral. O pots tenir símptomes sense estar malalt, com una mena de paranoia psicològica. Ara, si ets asimptomàtic no en tindràs cap, però pots morir-te igualment. En tot cas, per no estar malalt cal menjar bé i fer esport, però sense sortir de casa i anant poc al súper, o menjant allò que tinguis. Tot molt saludable, mentalment sobretot. Les coreografies als balcons t’ajudaran. Això si en tens. Però a l’hort prohibit anar-hi.
Pots demanar menjar preparat. Te’l portarà Glovo i els missatgers ja s’espavilaran. No sabràs si qui el prepara compleix les mesures de seguretat però pots deixar-lo unes hores a la porta de casa per a que es descontamini. O rentar-lo a 60ºC. També pots comprar absolutament de tot per internet però no en petits comerços perquè aquí Amazon és essencial però les botigues i llibreries no. Va, que estrenaràs vestidet de primavera quan tot això acabi i te’l portarà un autònom que s’ha quedat sense feina i s’ha reinventat, perquè d’ajudes socials ben poques amb el govern més social de la història que tenim. Cal recordar que el virus sobreviu diferents hores i dies a les superfícies. Depèn. Però no et preocupis. Només si hi ha humitat. O no. Ni idea. Renta-ho tot a 60ºC.
No pots tenir contacte amb la gent gran, però els grups de suport que s’han creat ja li faran la compra als teus pares i avis. Tu queda’t a casa que et multem encara que no se sàpiga què pots fer i què no i no hi hagi un règim sancionador. Això sí, pots agafar un taxi sense saber res del conductor ni de qui l’ha agafat abans que tu. El virus es manté en suspensió a l’aire, ventila casa teva sovint a 39ºC de febre. Per això no hi podrà haver concerts, però els centres comercials grans obriran aviat i acabarem el curs escolar. O no, ja veurem. Bé, potser no es manté en suspensió a l’estiu, es veu que amb la calor s’adorm. Tornarà a la tardor, prepareu-vos. Farem Sant Jordi al juliol però només si comprovem que el virus s’adorm, que ara tampoc ho podem saber. Compreu llibres que Amazon us els porta. Estancs sí, llibreries no.
Es diu el nombre de morts però no sabem el d’infectats. Tampoc és exacte. A qui li importa? Farem testos massius per saber-ho. La setmana vinent. No, l’altra. No, l’altra. I ja en van cinc. Val, aneu a treballar però encara no farem testos, però aviat en produirem nosaltres mateixos no sé quants al dia i ja no dependrem de ningú. Però l’estat d’alarma ha recentralitzat les competències, és un 155 encobert i no podem fer res. Bé, sí, demanar-ho molt fort, molt enfadats i molt sovint a l’Estat que, això si, posa a militars a fer rodes de premsa sobre un virus que no entén de fronteres ni territoris, però a Portugal el tenen molt controlat. Viva la República que va ser 14 d’abril. Cadascú la seva i la monarquia encara a la de tots, que ara no toca criticar-la per uns comptes de no res a Suïssa.
Caldrà estar confinats fins que el virus desaparegui i assolim una immunitat col·lectiva, però per això ens hauríem d’infectar tots i deixar d’estar confinats. Sortir i no sortir alhora, com el gat de Schrödinger. Ara bé, hi haurà confinaments periòdics perquè hi haurà més brots, a la tardor segurament. O a l’estiu, a les festes majors i festivals que prohibirem. Total, a qui li importa la cultura? Ja ens hi podem acostumar. Tot i que trobarem una vacuna en 12 o 18 mesos. O menys. O més. O mai. Hi haurà més coronavirus perquè estem destruint el planeta. Ara, pactes de la Moncloa, però que els autònoms paguin la quota i s’endeutin amb crèdits. I que tot torni a ser com abans.
En tot cas, no us preocupeu perquè tenim el millor sistema sanitari del món i hem fet el confinament més estricte d’Europa. Clar que també encapçalem el rànquing de contagis i morts, però aplaudim cada vespre a les vuit per donar les gràcies a uns professionals sense recursos que s’hi deixen la pell – al millor sistema sanitari del món que volem seguir privatitzant tot i que creiem que la sanitat ha de ser pública i de qualitat perquè amb les pandèmies no volem intervenir a la privada -. Això sí, cantem i ballem el resistiré. Varis cops al dia. Així tindrem una mica d’alegria malgrat el mig miler de morts diaris, que ens hem de distreure i no pensar-hi gaire. Bé, qui diu mig miler diu ics, perquè tampoc sabem les xifres reals. Ni les sabrem. Això sí, ja hem arribat al pic i ara només cal doblegar la corba. Estireu fort avall. Aneu a treballar però no sortiu de casa. Això ho pararem units, entre tots, que és una guerra. Que els vostres fills i filles escriguin cartes a l’alcaldessa per explicar-li com estan, els hi ajudarà a portar millor el fet de portar cinc setmanes tancats sense trepitjar ni un sol cop el carrer. Però prohibit pujar als terrats.
Perdoneu la vomitada crítica inspirada en algun escrit d’aquests que corren aquests dies per xarxes. Perdoneu la ironia en una situació tan greu com la que vivim. Perdoneu perquè és molt fàcil criticar i molt difícil fer autocrítica. Perdoneu per voler recordar com canvien els discursos polítics segons la conveniència i el moment. Perdoneu per demanar transparència i professionalitat. Perdoneu per reivindicar autocrítica i responsabilitat. Perdoneu per no voler més paternalismes sinó uns governs que informin bé a la ciutadania. Perdoneu per fer que això quedi per escrit i puguem recordar més endavant. Si ens deixen. Perdoneu, jo tampoc ho sé fer millor.
