Arrimadas és astuta, perquè ha sapigut aprofitar el xivarri del Procés per fer-se un nom polític. Va entendre, hàbilment, que Catalunya és un tema que interpel·la directament l’ànima de l’Espanya nacionalista. Ha estat llesta, perquè SEMPRE ha sapigut quins fils tocar per provocar els independentistes. Per fer-los saltar. Per obligar-los a mossegar, desesperats. Ha sabut tractar-nos com a perdedors i activar els ressorts que es generen en el cap d’algú que va perdent. És espavilada, perquè sempre ha sabut capgirar els missatges per afavorir el seu punt de vista. Per despistar, per amagar les increïbles carències ideològiques del seu partit. Arrimadas és admirablement llesta. I aquesta astúcia ha mogut l’independentisme per terrenys obscurs però sempre favorables a la visió i als interessos polítics de Ciutadans.
Arrimadas és irresponsable, perquè ha posat en risc la convivència, convertint el debat democràtic sobre la independència en una mena de batalla prebèl·lica. Ha encès els ànims de l’unionisme més salvatge i s’ha amagat quan aquesta gent desaforada atacava locals independentistes com l’Ateneu de Sarrià. És insensata, perquè ha pensat que l’única manera d’oposar-se a les manifestacions populars i pacífiques de l’independentisme era exaltar els unionistes de base. Crispar la gent. Fer-la enfadar. I em nego a pensar que Arrimadas no era conscient que quan provoques la gent, passen desgràcies. Ha estat irresponsable quan ha fet creure a milers de catalans que l’independentisme els odiava. Quan ha encés els seus ànims acusant el moviment popular i democràtic més espectacular dels últims temps de ser uns racistes violents.
Arrimadas és demagoga, perquè ha utilitzat missatges que ella sabia clarament que eren falsos o poc honestos. Ha ajudat a construir una imatge falsa de Catalunya i l’ha exportat a tot Espanya. Ens ha venut a l’estat espanyol com uns bojos. Ha explicat a qualsevol mitjà que se l’ha volgut escoltar que a Catalunya no es podia parlar en castellà. Que a Catalunya els unionistes eren perseguits i atacats amb mètodes violents. Que Catalunya era una mena de parany mortal per a tots aquells que no compartien la ideologia majoritària. Que al nostre país la llibertat no existia i era en realitat l’aspiració dels unionistes. Ha perjudicat la imatge dels catalans mitjançant mentides injustes o petits jocs semàtics per ocultar la veritat.
Ei, Arrimadas ha fet prou coses com per no haver d’atribuir-li càrrecs falsos i indignes. Càrrecs i insults, per cert, que els ajuden a dissimular el terrible ridícul de Waterloo.
