L’Estat espanyol ho ha intentat tot amb Catalunya, a falta només de l’ocupació militar directa, avui impossible. Res li ha funcionat i el temps se li ha acabat. Va intentar ignorar la qüestió a base de menysprear el procés sorgit del vergonyós episodi de l’Estatut del 2006. En un últim acte de desdeny i arrogència d’una classe política nodrida de franquistes i seudosocialistes segurs d’administrar el mas hispà en els seus sols interessos, creien que el relat era seu per ser el dels vencedors de la guerra i la transició.
Aquesta inorància menyspreadora venia de la mà de la mentida com a forma de govern d’una Espanya desequilibrada políticament i econòmicament, només sostenible a força d’explotar a Catalunya. La ignorància pública i la mentida es recolzaven en les pràctiques de guerra bruta d’un govern corrupte, sostingut per un partit de lladres els ministres dels quals actuaven com a delinqüents.
Al seu servei també una bateria de mitjans de comunicació públics i privats (inclosos els editats a Catalunya) finançats amb diners públics del saqueig d’Espanya per difondre la propaganda catalanòfoba a tot l’Estat. Les cohorts de publicistes i “intel·lectuals” a sou del poder, de l’església o de l’Ibex 35 afegien el seu gra de sorra a propagar les mentides sobre el seu caràcter de l’Estat espanyol i la veritable naturalesa de la qüestió catalana. Començant per la gran mentida que hi hagués una “qüestió catalana” quan el que hi ha, com ja n’hi havia en els anys durs del País Basc, és una qüestió espanyola. La qüestió essencial del caràcter d’Espanya com a imperi fallit, nació inexistent i Estat en fallida.
I tots, polítics / es del règim, funcionaris corruptes, intel·lectuals a sou, jutges venals, empresaris, capellans i militars d’opereta brandant amenaces contra Catalunya i augurant tota mena de catàstrofes si el país prossegueix el seu rumb a la llibertat. 155 és la clau de la resposta del nacionalisme espanyol més retrògrad als avenços catalans: PP, Ciutadans i PSOE a les clares i Podem a les més ocultes, units després de la barbàrie del “A por ellos!”. El bloc del 155 vol convertir Catalunya en un solar on les bandes de matons feixistes, finançades i armades pels partits, institucions i autoritats espanyoles actuïn sense límits.
Han recorregut als jutges als quals s’han emprat com antany als militars: per sotmetre als catalans. I aquests jutges franquistes s’han prestat al paper de comissaris polítics i botxins, amb el que han revelat al món sencer la veritable naturalesa de l’Estat espanyol com un Estat feixista tant si ho administra la dreta nacionalcatòlica com si ho fa una seudoesquerra al seu servei. Arribats aquí, la situació és clara i patent a tot Europa. Un Estat republicà català en potència fustigat i assetjat per una tirania corrupta basada en la violència, la persecució de la dissidència i l’agressió. Una imatge que ha fet miques l’escassíssim prestigi que encara pogués tenir Espanya entre les nacions civilitzades del planeta.
En aquest carreró sense sortida s’obre ara pas una voluntat dialogant que s’esgrimeix per tot arreu: en el govern, en els mitjans i en la casa reial. Tot són invocacions al diàleg, l’entesa i la concòrdia. No es tracta que les ofertes d’aquesta vetusta oligarquia arribin tard, com sostenen alguns de bona fe. El temps no té res a veure. És que Espanya no té títol vàlid, ni ara, ni abans, ni en el futur, per dirigir-se a Catalunya amb cap oferta. Fracassat l’intent d’aixafament a força d’apallissar, perseguir, exiliar, embargar i empresonar, el següent pas no és oferir diàleg, sinó anar-se’n.
I portar-se de passada la cinquena columna d’espanyols que intenten frenar l’emancipació catalana a força de mostrar-la com a exemple a seguir per la resta d’Espanya en un desesperat intent de reconstrucció de l’Estat. Tracten d’evitar amb faules republicanes el que els seus cosins franquistes espanyols no van aconseguir amb les seves ignoràncies, mentides, insults, amenaces i repressions. Però són els mateixos. Que Espanya deixi anar a Catalunya d’una vegada i, després, si de cas, ja es veurà de què parlen les dues d’igual a igual.
