Només començar la setmana vaig tenir sensacions que em van recordar els tàctics polítics que van passar entre les eleccions anticipades del 2006 a les del 2010. Tot corre molt, ara, vaig pensar, i en pocs mesos pot passar tot el que va passar aleshores en 4 anys. Dilluns al migdia remugava que almenys estaria bé que els agents polítics fossin capaços de no repetir els mateixos errors.
De fet, vist des dels esdeveniments d’un dimecres cantellut, hauria d’haver tirat una mica més enrere, a principis del 2006, amb les diferències de criteri entre socis de govern sobre el referèndum de l’Estatut, l’expulsió d’Esquerra del govern i la convocatòria d’eleccions. Les circumstàncies no són les mateixes, però semblava a mig matí que podien haver-se repetit els tàctics.
Crec que una actitud més zen de tots plegats hi ajudaria, no cal pas dramatitzar (més) la situació. Estem parlant de política, de decisions polítiques, d’eleccions, de participació ciutadana i, per tant, de fer la feina tan bé com se sàpiga i es vulgui d’ara a les eleccions anunciades pel president Torra. Començant per fer avançar la taula de diàleg amb el govern de l’Estat sense ser un govern en funcions; per dotar de pressupostos l’exercici 2020, de manera que el pròxim govern, integrat amb molta seguretat per la mateixa coalició o semblant, i la societat catalana no hagin perdut un any d’inversions i tirar endavant les decisions en marxa i més urgents del pla de govern. Ja no parlo de travar abans de les eleccions estratègies comunes cap a la independència que no s’han sabut (o pogut) travar en dos anys, però després, imprescindible. I tot plegat mirant de desmotivar tan poc com es pugui l’electorat, radicalitzant-lo com menys possible, i aquí pau i després glòria, que ja tot s’ha vist i tot és plausible.
