Una quinzena de mitjans independents de tot l’estat van demanar als seus lectors que es gratessin la butxaca per poder contractar l’enquesta sobre la Monarquia que el CIS no vol fer. Els lectors van respondre i l’enquesta s’ha pogut encarregar amb tots els requisits professionals exigibles. El resultat –se n’ha parlat molt aquests dies, fins que la COVID19 ha tornat a tapar-ho tot– ens parla d’una majoria republicana (d’un 40,9% versus el 35,9% monàrquic) i d’un bloc important d’indecisos que fa molt difícil predir el resultat d’un hipotètic referèndum. Cal saludar la iniciativa d’aquests mitjans, perquè ha trencat un tabú i ha fet aflorar una realitat social que el dia a dia de la política i dels grans mitjans espanyols no mostren. Davant de les dades que ofereix l’enquesta, però, un observador independent es preguntaria com és possible que cap dels cinc grans partits nacionals espanyols, ni tan sols els que diuen ser republicans, hagi anat fins ara a les eleccions amb un programa polític que inclogui un referèndum sobre la forma d’estat.
La resposta es diu nació dominant. L’espanyol és un estat dominat de forma hegemònica per una de les nacions que el componen, que podríem anomenar la Gran Castella: un cos nacional demogràficament majoritari i que abasta totes les regions monolingües –de Cantàbria a Andalusia–, amb un centre hipertròfic anomenat Madrid, seu històrica i contemporània del poder. Els naturals de la nació dominant controlen tots els aparells de l’estat i del poder, els formals i els informals. La Gran Castella és hegemònica al Congrés, al Govern, al poder judicial, a les grans corporacions empresarials, a la cúpula eclesiàstica, a l’exèrcit, als cossos de seguretat, a l’alt i el baix funcionariat de l’estat. Des de la Gran Castella emeten els grans mitjans dits nacionals: televisions, ràdios i diaris. Natural de la Gran Castella és el monarca.
Amb una hegemonia com aquesta, és obvi que cap idea forta, cap projecte de transformació, pot prosperar a Espanya si abans no prospera a la Gran Castella. L’Espanya no castellana pot protestar, pot intentar influir, fer-se un petit lloc, opinar, empènyer… però no pot manar. Manar, mana la nació dominant, amb la seva llengua, la seva cultura política, la seva opinió pública i la seva visió del poder. Hi va haver transició a la democràcia perquè a la nació dominant es van posar d’acord que calia fer-la, i hi va haver estat autonòmic perquè la nació dominant estava disposada a cedir en això. Si en el seu moment a la nació dominant no hi hagués hagut consens sobre la conveniència d’integrar-se a Europa, no s’hi hauria entrat. Si l’Estatut hagués estat païble per a la nació dominant, la sentència del TC no s’hauria produït mai. I mentre la nació dominant vulgui monarquia, hi haurà monarquia. Per això no és decisiu, ni tan sols rellevant, saber què pensen el conjunt dels espanyols sobre la monarquia i la república. Per saber si la república té possibilitats de prosperar, l’enquesta s’hauria d’haver fet només a la Gran Castella, i si m’apures, només a Madrid. I si encara m’apures més, només a les dues mil persones de Madrid que manen de debò, des dels alts funcionaris de l’estat als CEO de les companyies cotitzades. Així són les coses, i per això molts volem la independència de Catalunya. Perquè aquí sí que hi ha una amplíssima i transversal majoria republicana. Aquí, sí.
