Un any de la fi del judici del Suprem

"Tot allò construït durant tants anys, i que ens va portar a l’1 d’octubre, ho hem anat desmantellant, dilapidant, poc a poc"

El dotze de juny de 2019 quedava vist per a sentència el judici dels presos polítics independentistes al Tribunal Suprem. Ha passat un any d’aquells al·legats finals que es van dividir entre les crides al diàleg i l’ho tornarem a fer. Un any de presó i d’ignomínia d’un judici basat en els informes a la carta de la Guàrdia Civil, amb l’ara destituït Pérez de los Cobos al capdavant d’una ofensiva judicial contra el procés independentista.

Vam seguir aquell judici per televisió, vam emocionar-nos escoltant-los en pantalles gegants al carrer, vam creure que podríem tornar-ho a fer i encara no ens hi hem posat. Al contrari, tot allò construït durant tants anys, i que ens va portar a l’1 d’octubre, ho hem anat desmantellant, dilapidant, poc a poc. S’han desaprofitat aquests gairebé tres anys des del referèndum d’autodeterminació per reconstruir estructures institucionals, diplomàtiques i organitzatives. Per renovar lideratges i estratègies compartides. Des d’aleshores, pràcticament tot es redueix a una lluita comunicativa per l’hegemonia dels partits.

Mentrestant, els encausats de la peça separada d’aquella causa, els membres sobiranistes de la Mesa del Parlament i jo mateixa, encara esperem ser jutjats al TSJC, sense cap esperança de canvi en una justícia espanyola que, a les ordres dels poders de l’Estat, ha aconseguit paralitzar el procés per la via punitiva i alliçonadora. Una justícia sovint lenta, però, quan interessa, força ràpida. La vista per a confirmar la condemna d’inhabilitació contra el President Torra serà el disset de setembre. El lawfare aplicat sense rubor, altre cop, fa que la justícia torni a aiguabarrejar-se en el món de la política, per condicionar-la. L’Estat vol eleccions a Catalunya i un Govern tripartit, per això el President perdrà el càrrec aquesta tardor. Per això el discurs dels Comuns es centra en deslegitimar la persona. Pau social i fer-li el joc al Règim, com en tots els temps de transicions.

Però les nostres tardors sempre són propenses a les revoltes. La resposta a la sentència del Tribunal Suprem, amb la batalla d’Urquinaona com a paradigma de la mobilització popular pels drets de tots, són unes brases d’indignació i desig de llibertat que poden revifar en qualsevol moment. I és que, si alguna cosa perdura d’aquella tardor del 2017, és la gent, que sempre hi és, que mai falla. El pòsit d’octubre. Urquinaona, igual que el tres d’octubre, la van frenar els partits, el nostre Govern efectiu amb una connivència vestida de Mosso i ordre. Desvergonyits càrrecs públics que es van posar davant de la gent per enviar-la a casa dient que no necessitàvem violència, quan mai n’hi va haver. Era autodefensa contra un Estat autoritari que no només condemnava els líders a molts anys de presó, sinó que era incapaç d’oferir un futur de drets i llibertats a milers de joves.

Uns dies de tsunami que ens van fer passar de l’adrenalina del tot és possible a l’aeroport de Barcelona i La Jonquera a la decepció del foc d’encenalls del Barça-Madrid. L’eina era bona, pretendre parlar en nom de tothom, des de dalt, quan ja s’havien evidenciat les diferències estratègiques dels partits, no. No els vam desbordar, no els vam fer sortir dels despatxos. Vam sucumbir al pactisme, malbaratant l’eina organitzativa popular més potent de tot el procés, que es va posar al servei de la política, no de la gent. Potser calia intentar-ho en aquell moment, però ara, un any després, el wait and see del sit and talk ja no té sentit. Hem vist que de diàleg, gens. Hem comprovat que l’estratègia de les taules ha fracassat.

Però em nego a enterrar-lo, el Tsunami és recuperable si l’objectiu és clar i s’aïlla dels interessos dels partits. Renunciar a organitzar la mobilització pels drets i llibertats emparant-se en un discurs catastrofista de traïdories, bons i dolents, és encara pitjor. No veiem que els polítics de la pax romana sempre es mouen millor als passadissos, més encara si el contrapoder de la mobilització popular desapareix?

Ara bé, entre el discurs ara ja caducat de fer efectiva la declaració d’independència del 2017 i el falsament possibilista de negociar no sabem ben bé què amb l’Estat, només hi ha una via: la de la reconstrucció sobirana de la força de la unitat popular, la que fa moure la política. Per una banda, cal plantar cara a l’Estat constantment, més enllà de la retòrica i evidenciant la seva naturalesa autoritària; per l’altra, el treball soterrat de formigueta pels drets socials en situació de crisis econòmica postCOVID, per a evidenciar que nosaltres no deixem enrere ningú.

Un any després de la fi del judici estem aquí. I malgrat tenir, diuen ells, el govern més progressista de la història, la Carme, la Dolors, els Jordis, en Josep, en Jordi, en Quim, l’Oriol i en Raül, continuen dormint a la presó. I la Marta, la Txell, l’Anna, la Clara, en Carles, en Toni, en Lluís i l’Adri no poden tornar a casa. I és que sovint oblidem com és de dolorós pels exiliats veure que deixem de pensar en ells perquè suposadament són lliures fora d’aquí. I no, no ho són. Per tot, ni hi haurà taula que els hi retorni el temps de vida que els hi han robat, ni nosaltres tenim dret a defallir.

Nou comentari