Avui mentre al Palau de la Generalitat el nou govern de Catalunya ha començat a caminar, en paraules del president Aragonès, cap a un país “feminista, verd i de llibertat” i amb el compromís també “amb la llibertat dels presos polítics i exiliats i amb la llibertat del país”, al Congrés dels Diputats PSOE, PP, Cs i Vox han rebutjat novament la tramitació de la proposició de llei d’amnistia i el Tribunal Suprem ha fet pública la seva oposició a l’indult dels presos polítics.
Els quatre partits addueixen que és inconstitucional no perquè ho sigui, que no ho és, sinó perquè no volen tenir un debat polític a la cambra sobre l’estratègia de judicialització i d’aplicació barroera del 155 i de la repressió prèvia i posterior que va dissenyar i liderar el PP (que no ha estat pas impugnada per cap dels altres partits que neguen el debat). Perquè no es veuen capaços ni volen (alguns o tots ells) assumir què implica deixar la gestió de la dissidència massiva i pacífica en mans del lawfare o guerra judicial, de la repressió i de la vulneració flagrant dels drets fonamentals en nom de la indissoluble unitat d’Espanya. I el Suprem persisteix, coherentment amb la seva actuació en la causa general, a ser l’adalil de la guerra judicial més papista que el papa per segellar aquesta unitat.
A la preciosa “Cançó de fer camí” de la Maria Mercè Marçal, que s’ha llegit a l’acte de presa de possessió del nou Govern, la poeta hi diu “… anirem lluny sense recança d’allò que haurem deixat aquí.” Però per anar lluny sense recança has d’haver tancat ferides obertes del passat (immediat, en aquest cas), les més de 3.000 ferides obertes que són les persones que han patit la repressió de l’Estat, encapçalades pels presos polítics i els exiliats. Si no ho fas, és impossible anar lluny sense recança. Cal persistir, també en la presentació per totes les vies possibles d’una llei d’amnistia.
152 
136 
