La conferència del president Aragonès del passat dilluns assenyalava al calendari el primer aniversari de les eleccions del 14 de febrer, uns comicis que van comportar dues fites històriques: d’una banda, la consecució per primera vegada d’una majoria independentista en vots al Parlament de Catalunya i, de l’altra, el retorn d’Esquerra Republicana de Catalunya al capdavant de la Generalitat dècades després que el franquisme estronqués brutalment i criminal l’etapa de Macià i Companys.
En un altre context, tot podria haver estat eufòria i esperança, amb un projecte de país transformador consolidant la seva majoria política i amb la presidència, per primer cop, en mans d’una formació que no va participar de la gestació del desprestigiat règim del 78. En canvi, lluny d’imperar un clima d’optimisme per la capacitat de resistència de l’independentisme i per uns possibles vents de canvi en l’habitual bipartidisme, les seqüeles de la bàrbara repressió aplicada per l’estat després del referèndum del 2017 va fer entomar aquestes gestes amb una certa desorientació i quietud.
La proposta de Pere Aragonès a la sala oval del MNAC parteix d’aquesta base, de la consciència que a l’independentisme li cal una brúixola i un període reconstituent. En aquest sentit, tampoc és que s’hagués d’esmerçar a inventar cap fórmula nova: el full de ruta desglossat al llarg d’una hora suggeria seguir amb la pauta que ja havia fet créixer l’independentisme català durant la primera dècada del segle XXI, que és la mateixa que ha aplicat l’Scottish National Party vora les aigües del mar del Nord.
Prenent com a leitmotiv el concepte de “la Catalunya sencera”, Aragonès va subratllar la necessitat de fer circular l’independentisme pel carril del mig de la societat catalana, defensant els grans consensos de país que, en molts dels casos, ens singularitzen respecte la realitat espanyola. De fet, com que ben sovint l’estat espanyol exerceix de cotilla o de topall per a tals aspiracions, això esdevé la principal oportunitat per a l’independentisme. A Escòcia la combinació d’una marcada consciència col·lectiva i d’una visió general més progressista que el tradicional conservadorisme anglès ha estat el motor de creixement de la seva particular marea groga.
Paral·lelament, l’eco escocès també es pot sentir en l’apel·lació d’Aragonès de la necessitat de governar bé i per a una gran majoria de la societat catalana. Aquest és un dels grans reptes dels independentismes democràtics contemporanis: la capacitat de combinar un horitzó de plenitud nacional amb ser una eina útil en l’estricta immediatesa. Si la majoria de catalans veuen ateses pels representants independentistes les seves necessitats més urgents, en comptes d’entendre’ls només com els partidaris d’una resposta utòpica per a un futur indeterminat, més possibilitats tindrà aquest independentisme de seguir recollint la confiança de la ciutadania i poder-la utilitzar per transformar una realitat insatisfactòria.
En el cas català, la diversitat de sigles independentistes, que tan positiva podria ser a l’hora d’interpel·lar diverses sensibilitats ideològiques, dificulta l’assossec necessari per la mirada a mitjà termini. Les sortides de to, la fotografies oportunistes i les discrepàncies forçades són temptacions massa llamineres com per a poder-les evitar. Dos exemples de reaccions a la conferència: manca d’assistència de la CUP i els retrets radiofònics del secretari general de Junts sobre aspectes anecdòtics de la ponència.
Veient el panorama, sembla que la crida presidencial a refer un camí compartit podria haver caigut en un sac foradat. Davant d’aquesta manca d’adhesió seria bo, doncs, que es desglossin amb pèls i senyals quines són les vies alternatives a la proposta d’Aragonès, sempre que siguin capaces d’interpel·lar a una majoria social i que vagin més enllà de crides retòriques a la desobediència aliena. Si algú és capaç d’exposar aquest màgic desllorigador, segur que serà escoltat amb molta atenció per l’independentisme democràtic d’arreu del món.
