Woody Allen ha fet una deliciosa pel•lícula sobre la il•lusió. “Coneixeràs l’home de la teva vida” (“You will meet a tall dark stranger“) són quatre històries que tenen en comú un excés d’il•lusió. Els seus protagonistes basen un capítol important de la seva vida (amors, divorcis, carrera professional) molt més en una il•lusió que en la realitat. Qui no s’autoenganya copiant novel•les alienes ho fa imaginant vides anteriors, o aventures amb el cap de la galeria d’art, o amb la veïna del davant, o amb una prostituta rejovenidora. La paradoxa de la pel•lícula és que, al mateix temps que adverteix contra l’autoengany o l’il•lusionisme, indica que sense il•lusió res no té sentit. La il•lusió com a motor més intens que la raó o la veritat. I, tot i així, de vegades tan devastadora.
Allen convida l’espectador a Donizetti, , als anys 20 (“I’ll see you in my dreams”), al Pinotxo de Disney, a Londres, al món de l’art i de la creació literària, a la guitarra de Boccherini, al teatre, a la bellesa ben interpretada de Freida Pinto… Però també el convida a il•lusionar-se. Quan fas un desig a unes estrella, el desig es fa realitat: el que passa és que, després, sempre ve el segon capítol. I Pinotxo ha d’acabar a la gola d’una balena abans no aprengui a gestionar els somnis.
Començar il•lusiona, i el segon capítol sempre és més difícil, i encara més la meitat de l’argument de qualsevol història real o fictícia. El repte consisteix en transformar aquest desert en un permanent oasi d’aigua. Però si t’il•lusiones, t’il•lusiones. Sobretot quan veus que ja no era només un somni, que ara és una necessitat (una necessitat vital) i que, a més, és viable. Qui pot gosar criticar aquesta guspira als ulls? Qui té dret a desmuntar-nos els somnis, les aspiracions, quan són legítimes i possibles? Qui ens farà confondre la prudència amb la por? Els personatges d’Allen poden ser il•lusos, però tots tenen una cosa en comú quan es troben complint els seus desitjos: tenen una força extraordinària. Ja no tenen por. I és així que la vida avança, president Montilla. Sense fer gaire cas a la mediocritat d’ànima que vostè encarna.
