La resposta, clara, concisa i catalana, és no i, de fet, aquí podríem deixar l’article però, sense probablement, seria poc educat de part meva. Expliquem algunes coses que semblen interessants i, fins i tot, rellevants.
Junts per Catalunya, és una organització política que emergeix per la porta del darrera de Convergència, en previsió, aquí encertada, que el Pdecat és un invent molt mal parit i pitjor forjat i, en conseqüència, condemnat a l’estrepitós fracàs. Així mateix, Junts es presenta com l’hereu únic, natural i exclusiu de la iniciativa política transversal, eclèctica i multidisciplinar -quelcom semblant al grau de les Humanitats per cert- anomenada pel Sí; quan en veritat fou un Junts (això sens dubte) però pel No clar, concís i rotund. En aquest artefacte irregular hi havia gent de tots els pelatges possibles menys toreros -Herri Batasuna en tenia uns quants-, monàrquics independentistes -antiborbònics lògicament- o la canalla de l’associació dels amics del rifle amb Carles Heston al capdavant. O sigui somriures, brindis al sol, pijoprogres, quissoflautes, bohemis pacifistes de cap de setmana a Cadaqués o fins i tot excelsos gastrònoms que executen un bròquil per Nadal.. Quina por! En suma els amics de la banalitat, la floreta i la frivolitat. Precisament els homes i les dones que hom no espera comptar-hi per fer la independència; això és, la independència per qui no ho sàpiga, un enfrontament polític directe amb l’Estat. Quin sidral! Un Estat que amb cap cas vol veure fraccionada la seva sobirania i tu els hi envies la colla augmentada de la guitarra dels capvespres al Cap de Creus. Èxit assegurat, per l’Estat és clar.
Amb tot aquest sarau, ni cal dir que ingovernable, han bastit un partit polític amb jerarquia de dictat únic, organització avui diríem líquida -que vol dir d’estructura deficient- i clarament mancada d’ideologia. Amb semblant cabal anacrònic, inservible i forassenyat, reeixiren en projectar-se com a reunió assembleària de tota bestiola vivent que combregava amb dues veritats que, sabut és, ja les trobem al Gènesi: serem república però mai gosis preguntar quan, ni què és ser república i menys, és clar, independent i l’ungit i acaparador i intèrpret de la veritat certa i sempre veritable Carles Puigdemont és el nostre summe i únic sacerdot. En aquest cas no diré Messies perquè com a tal ja tinguérem i se’ns revelà, en un altre projecte fallit per cert, la figura iconoclasta facció independentista de fer gran l’autonomia Artur Mas i Gavarró.
(Sector ara ja ho podem dir que, també hi és i cada cop més nombrós, però mai ho diu en públic) Totes aquestes idees neixen de l’enginy i la ment sempre pensant i ombrívolament actuant de David Madí. Madí un home que essent independentista, respon a totes les limitacions i contradiccions existents en aquest submón de l’independentisme caragirat, girabanderes abrandat i barrut i quasi sempre covard. Gent de tal i honorable estofa que es perden per Madrid o per les espanyes i no se’ls acut altra cosa que justificar-se i fer-se perdonar davant les hordes messetenyes, com si aquests no els coneguessin d’hores, qui diu hores sinó dies i anys d’evident llunyania. Però, per misèria o llagoteria ho acaben fent, vantant-se de controlar, que vol dir despistar, l’independentisme precisament perquè al final res es mogui i tot, per contra, s’emboliqui. Amb això tenen més raó que mil Sants; amb ells impossible i sense ells allò del famós Padrí “difficult not impossible”. Amb aquestes brutícies que la gent, enorme massa acrítica i conformista, veu i sent però fan com que trona, plou i pedrega aconsegueixen que la llibertat nacional esdevingui quimera de la pròpia quimera i no vagi més enllà dels mots, les imatges i les paraules. A David Madí, com molt bé Pujol sap, algú algun dia i en bona hora li hauria d’explicar i fer entendre -això ja serà més complicat- que al billar quan jugues a totes les bandes i vols precipitar totes les boles, no corres el perill de perdre és que acabes perdent! La negra et fa perdre i qui diu la negra vol dir tots els embolics i desoris en els que ens ha ficat i cardat, amb perdó del suposat notari. En Madí, David ha jugat amb totes les opcions possibles de suplantació, resurrecció o reaparició de Convergència, des del moment de l’infaust Apocalipsi quan es decideix posar fi a CDC, fins el moment del dia de la bèstia o diguem-ne, capriciosa Gènesi de tots els satèl·lits que han nascut i orbiten de Déu Pare convergent -el partit, compte-. Així Lliures, Convergents, Lliga Democràtica, Centrem i els ja esmentats Pdecat i Junts formen part d’aquesta sopa de lletres antitètica, pírrica i burlesca. Algú a l’amic Madí li ha explicat allò del dividere et impera? El savi, preclar i ambiciós propòsit del profeta del vot David Madí era crear tot aquest terrabastall de sigles antiestètiques per acte seguit reunir-les com aquell pastor que crida les ovelles. Això si que és veritat, els que formen part d’aquestes organitzacions responen a aquesta lògica de docilitat ovellenca com ja de fet abans passava a Convergència. Aquí, emperò sempre haurem de convenir que entre el pastors Mas i Madí o l’home de pagès Pujol -Jordi-, aquest darrer s’enduia les ovelles, cardava la llana, es fotia els xais i els cabrits, mentre en Mas i en Madí de vegades xuclaven els ossos. Com he dit molts cops també, els actuals convergents de Junts i tota la patuleia, no tenen cap de les virtuts dels antics o els vells i tots els defectes multiplicats. Aquí deixo aquest particular.
Ara fa més de vuit anys Jordi Pujol feu aquella proclama tant innecessària com desastrosa en forma de confessió de la deixa del Senyor Florenci. No ens correspon a nosaltres valorar la resposta de sa germana de si fou o no desheretada. Òbviament no ho fou, perquè algú li hauria d’haver contat que tot el que digué i deia el bo d’en Jordi era mentida. Dit això, el que no té perdó de Déu, és que arran d’aquella confessió superba, egoista i egocèntrica, carrinclona i caïnita tot es precipità pel terrabastall que finí amb la història d’un partit d’èxit com Convergència i donà ales als que volien també carregar-se la federació amb Unió. Crec que només el salconduit dels enzes alemanys a Lenin, durant la Gran Guerra tingué més connotacions negatives que la declaració Pujol de juliol del 14, cent anys més tard del començament de l’esmentada contesa bèl·lica. Amb aquesta decisió el pater Pujol -o era el Sr. Florenci?- possibilità i materialitzà la fi d’un projecte victoriós central, centrat i respectat que com he dit mil vegades dotà al nostre país d’autoestima i eficàcia i, encara més, reconcilià, com en els antics furs catalans, els valors històricament conflictius de llibertat i ordre. Catalunya era llum i enveja, mentre que avui es obscuritat i escarni. Res era perfecte, hi havia ferum de corrupció i l’autonomia insuficient, però tot era millor, més sa i més normal que la Catalunya actual. Així ens quedàrem amb els pitjors de la classe que són els que ens han etzibat aquest artefacte llardós i depriment clar exemple d’aquests Catalunya malalta i decadent. Pd Si critico amargament Convergència o, superlativament, el que s’ha esdevingut, és clar que ho faig perquè me l’estimo i, malgrat tot hi confio i espero rectificació futura. Dels altres ja sabíem el que podíem esperar i creure. La crítica severa sempre cap els millors mai cap a la massa amorfa i acrítica, autèntic triomf de la vulgaritat i conformista com l’excepcional i “revolucionària” ovella, que deia el genial i admirat Ortega.
4 
7 
