Sempre a l’hotel Casa Fuster, sempre amb corbata i sempre amb el verb accelerat. L’Alfons és un monòleg constant, d’idees tan ordenades que quasi semblen automàtiques: premi aquest botó que rebrà la resposta precisa. Per això s’agraeix que haguem pactat d’entrada fugir del format entrevista, perquè no cal fer-li preguntes: ell mateix es pregunta a sobre, i es respon. La independència de Catalunya, tema principal i quasi únic, cau pel seu propi pes si fas cas de les seves dades. De fet, en López Tena està convençut que ningú a Catalunya no gosarà desentendre’s de la idea d’independència quan la situació es vagi tornant insostenible. És del criteri que són faves comptades, que no hi ha volta de full i que és ara o mai. Comento (quan em deixa un petit espai de temps per a parlar) que el problema de l’ara o mai és que podria ser mai, i hi està d’acord. Podria ser que Catalunya, els seus partits i la seva societat, decidís plegar veles i viure passivament el procés de provincianització galopant. I és que aquest ex-vocal del Consell General del Poder Judicial, que coneix molt de Madrid i per tant coneix molt del poder, ha arribat a la conclusió que ja des dels primers anys de segle s’està gestant la derrota definitiva. L’inici: el relleu de Jiménez de Parga a la presidència del Tribunal Constitucional.

Assegura que des d’aleshores que ho ve preveient. També creu que l’actual crisi econòmica és més que econòmica, que en el nostre cas és estructural. Que els estudiants no poden accedir a fer carrera de prestigi per simple ofec de les nostres institucions, tant finançer com competencial. No arriba a respondre amb concreció què hauria de fer CDC, el nacionalisme majoritari, davant d’aquesta ineludible fatalitat. “Jo no sóc Artur Mas”, diu, però aquesta no era ben bé la pregunta. Tant se val, ens trobem en ple monòleg. L’Alfons preveu una crisi social arran (per exemple) de la immigració i de l’asfíxia financera, i per això creu que els intents dels “moderats” de CiU, especialment els d’Unió tirant cap a la sociovergència, són inútils. Considera que no es pot abordar un imminent procés d’autodeterminació des de plantejaments de supervivència, o de pensar en els càrrecs, i per això creu que si el nacionalisme no es fa independentista és només per una simple qüestió de temps. Ja arribarà. Tal vegada per això s’ha fet conseller nacional del partit de Mas, per poder fer algun dia carrera política. La porta, diu, no està tancada.

Encara està desfent maletes i acabant d’instal•lar-se al pis de Barcelona, ben a prop d’on fem el cafè. Se li ha encomanat o bé ha après de Madrid això del “paso firme” i la “mala leche”, com a mètode. Però aquesta seva lògica tan “aplastant” (que es diu popularment) podria “aplastar” alguna gent ja convençuda. Ho han après ja a Madrid: dosificar la “mala leche”, matar sense que la víctima se n’adoni i fins i tot fent-la somriure. Si tal vegada alguns catalanistes recelen del discurs de López Tena no és pas perquè sigui incorrecte, ni perquè no tingui raó, sinó perquè un discurs polític creix i es fa real amb el mètode del diàleg. Travessant el mirall. I mentre provo d’introduir aquesta idea l’Alfons, amb fermesa de ciment armat, continua parlant.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa