Està clar que Ada Colau ha de ser la pròxima alcaldessa de Barcelona. Amb només onze regidors és evident que es poden muntar operacions estrambòtiques per descavalcar-la de l’alcaldia, però cap de les combinacions possibles no té la coherència mínima exigible per impulsar un govern municipal que tingui un cert sentit. Tampoc no existeix l’excusa de l’alternança ni és possible, òbviament, atribuir-li una gestió que lesioni l’interès general dels barcelonins.
Es pot discrepar d’Ada Colau. Del seu estil i de la facilitat amb què recorre a la demagògia per justificar la posició pròpia i desqualificar la dels altres. Però el fet és que ha estat la més votada entre les llistes que es presentaven a les eleccions municipals i no queda clar quin altre criteri pot substituir la voluntat popular en aquest cas. De fet, els mateixos que asseguren que de cap de les maneres no aconseguirà materialitzar el seu programa són els que més reclamen un acord que impedeixi que Barcelona en Comú accedeixi al poder. En què quedem?
Tots els vots valen igual i no hi ha cap partit que pugui demostrar que els seus votants són més reflexius i estan més informats que el del costat. O sigui que Xavier Trias ha de marxar cap a casa seva i això no haurà estat culpa de ningú més que els electors de la ciutat de Barcelona. Que, per cert, sempre tenen raó. Per això si l’encertaven fa quatre anys amb CiU també és lògic que ara passi el mateix amb Ada Colau.
El que han de fer els altres partits és intentar condicionar la nova alcaldessa. CiU té deu regidors -només un menys que Ada Colau- i pot liderar perfectament un projecte amb la vista posada a d’aquí a quatre anys. I ERC, PSC i la CUP són els grups municipals dels quals dependrà que s’aprovin uns pressupostos o uns altres. I si, efectivament, la gestió de Colau és del tot desastrosa, sempre hi haurà el recurs d’una moció de censura -aleshores sí- perfectament justificada.
