En les obres de William Shakespeare, la nit és el moment on habiten les conjures, les pors, les passions i el crim. La nit com a frontera entre el dia, òptim per a maquinar la revolta, i la nit, per a actuar i fer-la possible. En el passat, la nit era el lloc fronterer on es fonien els desitjos amb la realitat. Una frontera perfecta i inexpugnable que permetia a l’home viure dues vides, diluir-se com el sucre en contacte amb l’absenta. La nit d’Edgar Allan Poe, Toulouse-Lautrec, Paul Verlaine o Arthur Rimbaud és més lluminosa que el dia. Per a alguns, la nit no és més que un passatger eclipsi per a després, darrere del seu breu pas, tornar el dia; una simple i molesta interrupció. No obstant això, per a uns altres, la nit és l’únic lloc on trastocar la lògica del món, alterar les seves lleis, unir-se al sorprenent, als prodigis de l’alcohol i la droga. Els límits entre la nit i el dia eren els que marcaven el decòrum, la modèstia, el pudor amb l’abús, l’arrogància i l’exhibició. El plaer de menjar al migdia es convertia en la fam del caníbal després de mesos de dejuni. Qui alguna vegada s’ha perdut en la nit sap que pot no tornar, com el nen que es perd en un bosc. La frontera és tan profunda que crea criatures de la imaginació, com els vampirs o els boscos animats. La societat moderna, amb les seves ànsies d’asfaltar i urbanitzar-ho tot, ha provocat la desaparició de la frontera entre el dia i nit, fins a l’extrem que la nit s’ha convertit en un parc recreatiu on s’ofereix viure experiències a qui sol·licita un viatge. Guido Ceronetti ens ofereix aquest pensament per comprendre el que hem perdut: «per al nostre dret la nit no és un agreujant, perquè hem perdut el sentit de la serietat de la nit, de la seva complicitat amb el delicte, del seu origen criminogen, del seu ser diferent del dia».
La dessacralització de la nit comporta la pèrdua del fulgor, de l’enlluernament, de la iniciació, de la transformació, de la mutació com assoliments de l’interior per a ser simples paraules, mer ornament. Perdre la nit és com perdre les estrelles per al navegant. La societat tediosa, fins a l’extrem d’estar cansada que li passin coses per por de despertar, és la causant que la negra nit, fosca, densa i canviant es perdi en la memòria, convertint-se en neons que ens indiquen el que hem de fer. La nostra cultura, que també ha estat fundada en la nit, camina ara cap al seu propi final; un final on tot es fa visible, on tot és reprimible i censurable, on la nit ja no és el lloc on la particularitat i la diferència es converteix en passaport per transitar-hi. La nit plasmada pels poetes és la vida en forma de marees, albiraments, descensos, cometes, i la lluna; la vida que modifica els sentits. La nit de la qual ens parlen sap que el dia és mut, cec i sord a allò que aquesta va provocar. Perdre la nit com a estat per al goig inconscient, com a lloc de transgressió, és com arrabassar-nos la possibilitat de caure a terra. Perdre la nit és viure perpètuament alçats i rígids sense cap possibilitat de tornar a dansar i estimar. Una societat que se sent feliç i pletòrica per haver arrabassat el misteri a la nit és una societat cega al plaer i al desig; una societat insensible al vulnerable i a la seva pròpia vulnerabilitat. Estem tan preocupats per avançar en la llum del coneixement, la ciència i la tecnologia, que no ens adonem que, un cop arrabassada la nit de les nostres vides, el perill que plana sobre nosaltres és que ja res ens pot succeir.
