Ja fa uns quants dies que s’ha presentat això del Tsunami Democràtic. Serà l’enèsima “jugada mestra” o serà una eina útil? Ningú ho sap. Però hi ha una dada objectiva: hi ha molts que li tenen por. Acollonits amb el tsunami. Per comprovar-ho només heu d’anar al web dels principals diaris i cercar la paraula “tsunami”. Jo ho he fet. Aquí el resultat.
Una de les primeres coses que es perceben és que hi ha unanimitat per descriure el moment actual: ens diuen que tothom està molt cansat. Gairebé ens ordenen que estiguem cansats. Màrius Carol diu que “es percep esgotament”. A El Periódico Xavier Bru de Sala treu la bola de vidre i ens confirma que “la propera tardor no passarà de tèbia”. A la seva columna de La Vanguardia Francesc Marc Álvaro també vaticina: “Tindrem un esclafit, sense dubte. Hi haurà molt soroll, potser també tempesta, el tsunami és improbable”. Primer missatge doncs: “Tireu la tovalla d’una vegada! Esteu cansats. Necessitem que us canseu d’una vegada!”
I com que en el fons saben que la gent no es cansarà perquè ells ho diguin, cal provar amb la burla. La Vanguàrdia publica una carta sobre el Tsunami Democràtic: “l’últim invent dels independentistes”. “Un símil encantador” diu al mateix diari Antoni Puigverd. “Orientalisme sortit dels llavis de Jordi Cuixart” diu Joan Ollé a El Periódico. A El Periódico també Emma Rovirola parla d’una “pàtina ‘kumbayà” i de “l’ànim organitzatiu dels esplais”. “Aquests homes que fan panxa, amagada sota les samarretes turqueses (…) no mereixen que el seu país pateixi un tsunami polític”.
Però d’alguna manera les grans veus dels grans diaris dels grans poders intueixen que tampoc amb la burla hi ha suficient i llavors entra en escena la por, que sol ser l’últim recurs de qui mana, de qui pot amenaçar. O això no és una amenaça?: el tsunami, segons Puigverd, portarà “més incertesa econòmica, més divisió, més policia espanyola i més jutges, més presó”. Potser algú podria dir que no és amenaça, que és descripció. Si, descripció de l’amenaça que exerceix qui maniobra amb guerres brutes econòmiques, de qui envia policia al crit “a por ellos”, de qui té jutges i fiscals alineats amb Vox, de qui tanca gent pacífica a la presó. I culmina: “Res de bó per a les famílies dels presos i expatriats”. Mande? Està assumint Puigverd que la situació judicial dels presos depén del que faci altra gent al carrer? Si. I tan ample. S’afegeix als il·lustres opinadors Fernando Sánchez de Societat Civil Catalana: “Ja hem tingut prou devastació”. “Metàfores com les del tsunami les carrega el diable”, “desbarajuste”, “decepció”, “una pulsió suïcida” torna a la càrrega Puigverd. Pàmies s’uneix i ens recorda “les catàstrofes provocades pels tsunamis de veritat”. Ollé no es vol quedar enrere i recorda que els tsunamis “deixen al seu pas llàgrimes i desolació”. Al món anglosaxó, quan algú guanya unes eleccions per molt marge i de manera inesperada es diu que hi ha hagut un “landslide” que, literalment, es tradueix com “despreniment de terra” o “allau”. Esperem que ni Puigverd, ni Pàmies, ni Sánchez mai ho vegin en un titular del The Guardian o s’emportaran l’ensurt de la seva vida.
No tindreu força. Sou ridículs. Sou perillosos i llepareu. Doncs si, és probable que tots plegats tinguin raó i que ens tornem a casa rendits, que siguem uns kumbayàs o que siguem una catàstrofe. O tot el contrari. És possible que, malgrat cansats, siguem capaços de contagiar-nos energia. És possible que ja haguem après a dir “prou” (de veritat) a tanta ignomínia. És possible que allò que fem, si ho fem bé, sigui una eina per millorar el futur i que els únics que hagin de témer l’onada siguin els que tenen els seus bastions molt ben muntats al costat d’un mar d’injustícia i desigualtat. No depèn d’ells. Depèn de nosaltres.
