El règim monàrquic espanyol ha decidit que 99 anys i mig de presó és el preu que s’ha de pagar per mobilitzar-se massivament i pacífica, per organitzar un referèndum d’autodeterminació i per no acceptar que la repressió esclafi els anhels democràtics del poble català. Mentrestant, set presos polítics més estan segrestats des del proppassat 23 de setembre, continua l’exili i la repressió contra centenars de persones.
El missatge és clar: hi ha una línia infranquejable entre el reconeixement formal i la realització pràctica dels drets civils i polítics; és a dir, expressa el que vulguis, manifesta’t pel que vulguis i porta al teu programa electoral el que vulguis, mentre no tinguis la intenció de fer-ho realitat.
El compàs d’espera de la sentència s’ha allargat molt, havent començat fins i tot abans de l’inici del judici farsa. Durant aquest parèntesi de desorientació estratègica i de guerra psicològica, el poble català ha experimentat una mena de dol col·lectiu que s’ha expressat de manera dissonant en les seves diferents fases (Kübler-Ross, 1969): negació, ira, negociació, depressió, acceptació.
Malgrat això, durant aquest mateix període, s’ha produït també un procés maduratiu i d’aprenentatge molt important en la presa de consciència del moviment independentista, en el descobriment o constatació de la veritable naturalesa autoritària de l’Estat espanyol i de la gran complexitat que, consegüentment, comporta l’assoliment de la nostra causa.
El règim pot regraciar-se d’haver-nos esclafat un cop, d’haver-nos frenat per un temps i d’haver-nos fet empassar la seva norma una vegada més. Però és una victòria del tot pírrica: l’independentisme d’avui ja no és el del dia abans de l’1 d’octubre. Ara som milions que coneixem de quin peu calça la repressió espanyola i que ja no ens deixem entabanar per la retòrica oportunista del diàleg inexistent.
Sabem que no hi ha via pel diàleg davant d’un Estat criminal que no li tremola el pols enviant milers de policies i paramilitars a apallissar manifestants pacífics, que és capaç d’empresonar persones innocents i que, mentrestant, es dedica al comerç d’armes amb les tiranies del Golf i a donar cobertura a genocidis com el de Turquia contra el poble kurd. No es pot dialogar amb qui no ho vol ni encara menys amb aquell que es creu prou fort com per no necessitar-ho. Al diàleg democràtic, doncs, se’ls haurà de forçar.
Per poder forçar-los, però, cal saber quina és la nostra força i quina és la de l’adversari. I davant d’un règim violent i despietat com l’espanyol, frisós per inventar-se un fals clima de violència, se’ns mostra justament quin és el camí a seguir: el de la no violència. Perquè la nostra força rau en la mobilització de masses, en la persistència obstinada i en la divisa de les urnes, tant del referèndum celebrat com de les consecutives eleccions guanyades.
S’ha acabat el dol, ara toca organitzar la força del poble català: engreixar les files de l’ANC, d’Òmnium i dels CDR, així com de totes les plataformes locals i comarcals independentistes; afiliar-se al sindicalisme nacional i de classe, especialment representat per la Intersindical-CSC; participar a totes les mobilitzacions i vagues que es convoquin; donar suport a les institucions republicanes de contrapoder: al Consell per la República –i als Consells Locals–, així com a l’Assemblea de Representants; boicotar les empreses de l’IBEX 35 i els seus interessos oligàrquics. Aturar-ho tot i prendre el control de tot, des de la desobediència civil i institucional coordinades i amb la no violència com a línia d’acció unitària. Transformem la força en poder i guanyem la República Catalana.
